Cercador
Màscara bèstia
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Una vegada una dona anomenada Prúniva va voler fer més goig que mai. Era una sexagenària esquifida que vivia en una casa de tonalitat tèrbola perquè feia dècades que no havia fer pintar ni façana ni cap cambra, coses de ser excessivament estalviadora i que després ben bé que li va anar. Amuntegada una quantitat milionària i vídua d'un dentista que usava mecànica ibèrica obsoleta i que no li havia engendrat cap fill, per fi podia viure la vida. Li va donar un atac de riure que li va anar de la part més íntima a la més perifèrica del cervell amb una zona artrítica, la de la lògica (que tampoc li interessava massa).
Va fer cap a un centre d'estètica amb una celeritat magnètica. Va demanar fer-se les ungles de ceràmica egípcia mil·lenària i quasi ni tenia paciència per veure-les fetes amb eficiència. La treballadora, una tal Lúvani, s'hi esmerçava, però la clienta trobava què dir, rondinava a cor què vols. Treia merda acumulada i l'altre aguantant aquella pèssima fèmina. Després va voler benevolència en els preus, que la depilació amb màquina elèctrica li semblava poc professional. La del local no podia suportar les exigències de la Prúniva. La va convèncer per fer-li una coloració facial perquè tenia la pell pàl·lida i granítica i alhora seria antiarrúguica. Un detall de la casa, va afegir. La gasiva hi va consentir amb un comentari que feia d'àcida làpida que millor no reproduir.
I la Lúvani va venjar-se, que ella també tenia rocs per desfer, emocions malèvoles per reduir. La víctima propícia era aquella pècora estúpida.
I axií va ser com la Prúniva va acabar amb la faç com una careta grotesca i carnavàlica que trencava miralls i espantava àdhuc qui feia política esotèrica. Emprenyada com una mona gens mona va fer una denúncia d'índole pantagruèlica contra la Lúvani, a qui van caure una bona època de garjola i on va conèixer l'amor de la seva vida: un ex-president de llengua bífida i actuació desharmònica que havia passat a tocar l'harmònica per a cap filarmònica presidiària, sinó com una tres quarts de demència contra la inclemència de l'existència que no considerava justa amb ell (comentable).
Amb aquella màscara bèstia que era el seu rostre...vét aquí que un director de cinematogràfica estrafolària, en Mocàndulhi Tuhàlpica, s'hi va fixar i refixar. La va convertir en la única actriu esperpèntica que protagonitzava amb mala llet i potència papers d'àlgida mística o pèrfida terrorífica o apoteòsica èpica. Fins i tot s'hi va casar i va maleir l'univers que la Prúniva ja no ovulés i no poguessin tenir descendència amb aquella genètica. Va morir de ràbia.
I la Prúniva, amb la herència dels dos marits, sí que va operar-se, una quirúrgica cirúrgica d'alt standing. Si algú la veu a les revistes roses i megaroses és...ui, no es pot dir! Que viu com una...reina salomònica!!!
Va fer cap a un centre d'estètica amb una celeritat magnètica. Va demanar fer-se les ungles de ceràmica egípcia mil·lenària i quasi ni tenia paciència per veure-les fetes amb eficiència. La treballadora, una tal Lúvani, s'hi esmerçava, però la clienta trobava què dir, rondinava a cor què vols. Treia merda acumulada i l'altre aguantant aquella pèssima fèmina. Després va voler benevolència en els preus, que la depilació amb màquina elèctrica li semblava poc professional. La del local no podia suportar les exigències de la Prúniva. La va convèncer per fer-li una coloració facial perquè tenia la pell pàl·lida i granítica i alhora seria antiarrúguica. Un detall de la casa, va afegir. La gasiva hi va consentir amb un comentari que feia d'àcida làpida que millor no reproduir.
I la Lúvani va venjar-se, que ella també tenia rocs per desfer, emocions malèvoles per reduir. La víctima propícia era aquella pècora estúpida.
I axií va ser com la Prúniva va acabar amb la faç com una careta grotesca i carnavàlica que trencava miralls i espantava àdhuc qui feia política esotèrica. Emprenyada com una mona gens mona va fer una denúncia d'índole pantagruèlica contra la Lúvani, a qui van caure una bona època de garjola i on va conèixer l'amor de la seva vida: un ex-president de llengua bífida i actuació desharmònica que havia passat a tocar l'harmònica per a cap filarmònica presidiària, sinó com una tres quarts de demència contra la inclemència de l'existència que no considerava justa amb ell (comentable).
Amb aquella màscara bèstia que era el seu rostre...vét aquí que un director de cinematogràfica estrafolària, en Mocàndulhi Tuhàlpica, s'hi va fixar i refixar. La va convertir en la única actriu esperpèntica que protagonitzava amb mala llet i potència papers d'àlgida mística o pèrfida terrorífica o apoteòsica èpica. Fins i tot s'hi va casar i va maleir l'univers que la Prúniva ja no ovulés i no poguessin tenir descendència amb aquella genètica. Va morir de ràbia.
I la Prúniva, amb la herència dels dos marits, sí que va operar-se, una quirúrgica cirúrgica d'alt standing. Si algú la veu a les revistes roses i megaroses és...ui, no es pot dir! Que viu com una...reina salomònica!!!
Comentaris
-
vaaaaaaa[Ofensiu]tapisser | 17-07-2015
Vaaaaaaaaaaaaa qui es? necessito saber en qui s'ha convertit
Una abraçada
Albert -
Que bo[Ofensiu]montserrat vilaró berenguer | 10-07-2015 | Valoració: 10
In relat que m' ha agradat molt I fet sonriure
In peto
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436280 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com