Malgrat les pedres, camina!

S'ho repetia un dia rere l'altre. Era com un mantra. Les pedres del camí seguien allà palplantades. Espero no ensopegar amb la mateixa pedra! Avui no! Però hi havia dies que notava com es clavaven a la planta dels peus, com si la sola d'aquelles bambes estigués apunt de perdre’s entre aquell pedregar. Quina forma més preciosa que té aquesta! Sembla un cor! I és que les pedres també tenien la seva bellesa. Riques de formes, mides i colors. L'estat d'ànim podia variar al llarg de tot un dia. Una suma de moments! Era humà, tenia sentiments i lluitava per aconseguir una feina que li permetés pagar les factures a final de mes. Aquella situació era insostenible i el divorci l'havia deixat pelat. No li queien els anells i estava disposat a treballar de nit si calia. Encara no havia sortit el sol que el despertador va accelerar-li el cor. Era pura intuïció però sentia la màgia de tot el que havia de venir. Un cop dutxat i vestit, va endrapar quatre galetes Núria que li endolcien sempre el despertar i va tacar amb quatre gotes de cafè aquella mitja tassa de llet freda. A veure si m'activo una mica! Quina son... Els vidres també del cotxe estaven entelats. Sempre havien tingut bona sintonia. La tardor picava la porta. Va fregar el mirall d'una revolada mentre el cotxe remugava una mica abans no toqués arrancar de ple. Som-hi amic meu! Mentre, amb les mans, li donava un parell de copets al volant com per animar-se mútuament. Aviat celebrarien un nou aniversari d'aquella magnífica compra que li va salvar la vida en un moment tant complicat. La Berlingo l'acompanyava a totes bandes sense queixar-se massa. Mira que n'hem passat de coses, nano! No arribava als 10 minuts que ja tenia el cotxe aparcat en aquell aparcament. Això és immens! I quina pila de cotxes! No es podia imaginar quantes persones hi treballaven fent pizzes allà a dins! I perquè no jo? Així que entra convençut per aquella porta de vidre gegant i enfila escales amunt. Graó a graó arriba a dalt i es planta davant d'aquella noia que feia tanta patxoca. Tinc una entrevista! Fèlix Ventura. Després de desviar lleugerament la mirada per fixar-se cap a l'altra banda on hi tenia la pantalla, va prestar-li novament atenció per dir-li molt amablement que ja podia passar. Espera't a la sala d'aquí al costat. Per aquella porta! Tot senyalant-li una porta igual de gran que la que acabava de travessar feia pocs segons i que hi havia al capdavall del passadís.

Mitja hora més tard desfeia el mateix camí. Els ulls li brillaven. Estava convençut que aquell dia era un nou començament. Una nova oportunitat. Un cop a casa va canviar-se, va posar-se el xandall, va col·locar-se a lloc els auriculars i va tibar de l'armari les restes de menjar del dia anterior. Sonava 'Camina' dels Strombers. Tenia les escombraries a 300 metres de casa i aprofitaria per enfilar aquell camí que tenia tant bones vistes al Montseny. Quina pedra més curiosa! Es va aturar un instant. I després de mirar-la curosament va seguir enfilant la ruta prevista. Els llavis se li van arquejar lleugerament. La llum del sol sempre li faria costat. Som-hi!



Dedicat a totes les persones que malgrat els entrebancs, lluiten per seguir endavant.