Malastrugança

Malastrugança

“Coi de bestiola” era el que li valsava pel cap cada cop que en aquell incessant joc, fruit del curiós atzar, hi acabava vencent el felí de color atzabeja. I amb quin innoble premi era guardonat, l’animal; doncs posseïa l’infame poder de fer-li, literalment, la vida impossible. La darrera setmana, per molt deler que hi posés en eludir el felí, aquest igualment se li aparegué al davant. Dilluns, no hi va pensar; si no hi penso no m’empaitarà. Però la bèstia el trobà. Dimarts, avui no; dos dies seguits no és res més que improbable, es justificà. Però l’atzar és mesquí, o potser es tracta d’una regla inherent del seu joc. La darrera setmana, on tant deler hi posà en eludir-lo, hagués estat la última si un benevolent vianant no li hagués estirat del braç abans de posar un peu, distretament, a la calçada quan el ninot del semàfor encara figurava com a vermell. Dilluns, quan no hi va voler pensar, una caiguda per les escales. Qui sap si no s’hagués obert el crani de no haver posat la mà a temps. I dimarts? l’atzar va ser cruel, o va ser la maleïda fera? Doncs se li va encallar un tros de carn a la gola, i encara rai que ho va poder explicar. I avui? Mentre fa via pel carrer, frisa per a que l’atzar li deixi guanyar el joc. Senyora Sort, hi prega, dongui’m la fortuna de no haver de procurar avui que aquest no sigui el meu últim badall. No és cap sorpresa quan la bona senyora de la fortuna novament ignora la seva plegària; a la vorera del davant es troba la fera esperant, si bé destinada a ser la seva ombra fins que assoleixi el seu macabre objectiu. Aquesta li escopí, “Segueix fugint, doncs la propera vegada que l’atzar vulgui desfer-se de tu, jo no estaré allà per donar-te fortuna. No li preguis a la Senyora Sort; agraeix-m’ho a mi”. D’ençà llavors, s’amagà a casa i segué en un racó, fins que se’l va emportar una ambulància, envoltada de veus que murmuraven mal pronòstic. I sembla que va guanyar, doncs a les ambulàncies els gats negres no hi poden entrar.



Pseudònim:
N.E. Robin