Cercador
Mala Bava
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
Els fills se m'exclamen: 'Mare! -diuen-, que no et pots morir! No pots estar cansada de viure!'
Ai, senyor! I és ben cert. Jo, el que estic, és cansada de morir. Porto tants anys morint!
I, mira, ara ja començo a estar una mica impacient.
He tingut cinc fills. El primer se me'l va endur una infecció d'oïda. Eren altres temps. Temps de postguerra. De fam. De fred. De Por. Dos anyets tenia, pobret meu. I encara em dol. Sí, encara fa mal.
Un altre me'l va robar, a traïció, la mar. La Mediterrània li va negar els pulmons. Tenia quaranta anys. I encara em dol. Sí, encara fa mal.
La filla petita, que no és morta, viu en un país despietat anomenat Alzheimer. De vegades la vaig a veure. No em coneix. I encara em dol. Sí, encara fa mal.
El meu marit, el de debò (no el que em va abandonar amb quatre criatures petites), qui va compartir amb mi la vida, qui em va estimar, també ha marxat. Va traspassar cantant. Mare meva! Em penso que entonava notes que no han existit mai. I les lletres de les cançons, totes seves. Compositor, era ell, sí senyor. Quines melodies més alegres i esbojarrades! I encara em dol. Sí, encara fa mal.
El altres dos fills, un noi i una noia, em van instal·lar en aquest traster fa uns anys. És un traster bonic, no penseu que no m'estimen. El que passa és que estan molt ocupats, perseguint la vida. Van tot el dia atrafegats. Igual que els meus néts; vuit, en tinc. I besnéts, sis, si no em descompto. No els veig gaire. Dos o tres cops l'any, a tot estirar.
Però no em queixo. No. I ara! He tingut molts bon moments. El que passa és que els he gastats tots, ja només me'n queden de dolents. Així doncs, ja puc marxar, oi?
A més a més, si us dic la veritat, estic delint per trobar-me cara a cara amb Déu, Alà, Jahvè o qui sigui qui remena les cireres. Li he de dir quatre coses! O potser més, segons com estigui d'inspirada. Que de cansada i vella, ja us ho dic que n'estic, però de mala bava encara me’n queda per donar i per vendre!
Tara
Ai, senyor! I és ben cert. Jo, el que estic, és cansada de morir. Porto tants anys morint!
I, mira, ara ja començo a estar una mica impacient.
He tingut cinc fills. El primer se me'l va endur una infecció d'oïda. Eren altres temps. Temps de postguerra. De fam. De fred. De Por. Dos anyets tenia, pobret meu. I encara em dol. Sí, encara fa mal.
Un altre me'l va robar, a traïció, la mar. La Mediterrània li va negar els pulmons. Tenia quaranta anys. I encara em dol. Sí, encara fa mal.
La filla petita, que no és morta, viu en un país despietat anomenat Alzheimer. De vegades la vaig a veure. No em coneix. I encara em dol. Sí, encara fa mal.
El meu marit, el de debò (no el que em va abandonar amb quatre criatures petites), qui va compartir amb mi la vida, qui em va estimar, també ha marxat. Va traspassar cantant. Mare meva! Em penso que entonava notes que no han existit mai. I les lletres de les cançons, totes seves. Compositor, era ell, sí senyor. Quines melodies més alegres i esbojarrades! I encara em dol. Sí, encara fa mal.
El altres dos fills, un noi i una noia, em van instal·lar en aquest traster fa uns anys. És un traster bonic, no penseu que no m'estimen. El que passa és que estan molt ocupats, perseguint la vida. Van tot el dia atrafegats. Igual que els meus néts; vuit, en tinc. I besnéts, sis, si no em descompto. No els veig gaire. Dos o tres cops l'any, a tot estirar.
Però no em queixo. No. I ara! He tingut molts bon moments. El que passa és que els he gastats tots, ja només me'n queden de dolents. Així doncs, ja puc marxar, oi?
A més a més, si us dic la veritat, estic delint per trobar-me cara a cara amb Déu, Alà, Jahvè o qui sigui qui remena les cireres. Li he de dir quatre coses! O potser més, segons com estigui d'inspirada. Que de cansada i vella, ja us ho dic que n'estic, però de mala bava encara me’n queda per donar i per vendre!
Tara
Comentaris
-
mort esperada[Ofensiu]Imma Cauhé | 17-05-2015
Per desgràcia pasa això cada cop més sobretot als paissos que diem civilitzats. Quina pena!
bon relat -
Àvia[Ofensiu]taraom | 16-05-2015
A la meva àvia, que va viure tot això i molt, molt més.
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
297840 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!