L’última paraula

Un relat de: Mercè Bellfort
Fins aquest precís instant has mantingut el tipus. Ara, però, ets aquí, en aquest lloc que et rebenta i, a contractor, estàs fent el que no vols. Tota la vida has estat un covard. I, ara, per molt que et rebel·lis, ja no tens res a fer. Estàs perdut! T’has deixat atrapar d’una forma incomprensible; tu mateix ets el primer a fer-te’n creus. Què hi fas aquí? Déu meu, ajuda’m, dóna’m la força que necessito, t’ho suplico! Estàs suant com mai, el vestit t’estreny massa, amb prou feines pots respirar. Quin martiri! Aquesta xafogor és insuportable. Quin ofec! Segueixes clavat com un imant fent veure que esperes amb il·lusió l’entrada pomposa, compassada d’aquesta dona enamorada que t’està devorant amb la mirada, i que se t’apropa pas a pas, lentament, agafada del braç del seu pare, disposat a oferir-te-la. I veus que ja la tens a un pam del nas, i que et besa dolçament els llavis. I tu, encarcarat, no reacciones, no hi poses remei. I ella que no para de somriure, i tu tens que tens el cap que t’explota. I el temps s’esgota, i cada segon que passa estàs més col·lapsat i aterrit; saps que ets a punt de caure en un greu error, i no saps com sortir-te’n. Ets un inútil, ets massa dèbil. Però, sigui com sigui, necessites escapar d’aquesta ratonera. I per fer-ho saps perfectament que tot depèn de tu; sí, sí... de tu, i que, si tu ho vols, tens l’última paraula. Si la dius t’hauràs alliberat d’aquest malson que et turmenta, i tot tornarà a ser com abans: pujaràs de tres en tres les escales de casa seva, i, panteixant, obriràs la porta sabent que t’espera al sofà amb la bata mig descordada insinuant que et desitja; llavors tu li diràs: “Sóc tot teu, Eloi, abraça’m”; i llavors ell et dirà...

- Sergi, estàs pàl·lid, va tot bé? T’ho torno a repetir: “Vols la Sònia per esposa?”
- Perdó, mossèn! Perdó, Laura! Ho sento: “No”

Comentaris

  • No cal[Ofensiu]
    Onofre | 11-02-2012 | Valoració: 10

    Sí,sempre es pot dir no. Jo en conec una que es va escapar dos cops del davant de l'altar. En conec un altre que es va escapar dos cops del davant del notari.
    El "no" i el "no cal", aquestes son les paraules màgiques que et deslliuren d'obligacions no necessariament felices.
    Tinc un cosí llunyà que em va convidar a la boda del seu fill. No hi vaig poder anar i se'm va oblidar de fer el regal. Al cap de tres mesos me'l vaig trobar i quan encara buscava les paraules per a disculpar-me, diu, el bon jan del meu cosi: No cal, ja no cal.

  • Un monosíl.lab potent[Ofensiu]
    Unaquimera | 11-02-2012

    La lectura del teu microrelat ha estat apassionant, ja que des del mateix començament has atrapat la meva atenció i el meu desig de saber... i al final no has decepcionat les expectatives creades gens ni mica... i això és un doble mèrit teu, escriptorassa!

    Moltíssimes gràcies per la teva puntualíssima i valoradíssima felicitació, Mercè! Em sembla que és la primera que he rebut tot just AVUI. :-0

    Veig amb alegria que tu també estàs molt “participativa”... i com a efecte col•lateral, molt sentimental, jajaja!
    Ara em fas venir ganes d’intentar-ho... a veure si m’inspiro, vull dir si m’avorreixo, que és el que “toca” ara, oi? si ho aconsegueixo, la “culpa” serà en gran part teva... ;-))

    T’envio una abraçada, nova com l’Any que hem encetat no fa massa i que desitjo que et sigui bo de veritat ( però de veritat de la bona boníssima! ) i ens permeti continuar en contacte,
    Unaquimera

  • Dilema encara freqüent.[Ofensiu]
    Carles Ferran | 29-01-2012

    Un relat rodó, amb un gran ritme i un final fantàstic. Un dilema que s’ha repetit i encara ho fa massa vegades. Tant de bo sigui una anècdota dintre d’uns lustres, encara que em temo que és la intolerància la que avança per fer-nos retrocedir.

  • Millor tard que mai[Ofensiu]
    Pau Mora | 29-01-2012

    M'ha despistat el narrador que coneix perfectament els sentiments de l'Eloi i la seva relació amb el Sergi. Ha sigut capaç de quedar-se callat quan el capellà ha dit lo de —Qui dallonses que parli ara o calli per sempre. (Potser ho diuen només a les pelis)

  • molt bo[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 22-01-2012

    el relat i el seu ritme i el canvi de nom de la núvia genial, no te n'has de penedir, de ben segur que un a la vida real s'equivocaria de veritat.

    Bona feina Mercè!

    Ferran

  • L'última[Ofensiu]
    allan lee | 22-01-2012

    i la primera, segons com, de l'inici d'una altra vida que s'obre al davant seu. Molt ben estructurat, amè i intens, ens hi reconeixem en aquesta angoixa que no deixa respirar, siga quina sigui la causa. M'ha agradat molt, Mercè. Una història molt bona, conduïda amb gràcia, amb un final rodó. No es pot demanar més. Una abraçada

    a

  • L'última paraula[Ofensiu]
    Materile | 21-01-2012 | Valoració: 10


    Un relat molt ben estructurat amb una gran dosi d'intriga fins que s'arriba al final: l'última paraula. La por és molt traïdora, lladregota dels nostres desitjos, ens fa presoners...

    Molt bé!

    Materile

  • Què difícil [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 19-01-2012 | Valoració: 10

    resulta per a algunes persones "sortir del armari ". Llàstima que hagi esperat tant per a fer-ho.
    Un relat angoixant que et fa aplaudir la decisió final.
    Abraçadetes dolces, estimada Mercè.

  • Angoixant[Ofensiu]
    Toni Arencón Arias | 17-01-2012 | Valoració: 10


    Ohhhh!

    Un relat molt angoixant i amb molta intriga. Quina por!!!! Afortunadament ha tingut l'oportunitat de reaccionar ;)

    El canvi de nom, involuntari segons dius, em sembla un encert de la "casualitat", perquè proporciona un altre enfocament al relat.

    Abraçades

  • Dubtes [Ofensiu]
    Naiade | 17-01-2012

    Un relat molt aconseguit. Crees un ambient de intriga fins al final. S’ha d’escoltar el cor.
    Enhorabona Mercè de nou ens has captivat amb aquesta historia.
    Una forta abraçada

  • La por davant el pànic[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 15-01-2012 | Valoració: 10

    Fantàstic! I és que la por davant el pànic pot ser glaçada, glaçadora. Pot fer més por reconèixer la veritat que acceptar una conveniència i un engany. Relat precís, inquietant, amb unes "is" unint frases de suspens amb frases de terror que m'han anat congelant les venes a mesura que anava llegint. La bomba final és això, una bomba. Felicitats! Una abraçada.

    Aleix

  • Boníssim! Per sucar-hi pa![Ofensiu]
    Frèdia | 14-01-2012

    No sé com ho has fet, però has aconseguit crear una sensació de suspens, d’intriga consistent. Què farà aquest noi que vol escapar? Ho aconseguirà? I quan per fi vèiem que sí, que serà lliure per anar a casa d’algú altre a qui estima més, ens adonem que tot el dubte existencial, tot el nus a l’estómac del pobre Sergi i del lector és per l’Eloi. Molt bon relat, Mercè. Trepidant i amb un final rodó.

  • M'agrada...[Ofensiu]
    free sound | 14-01-2012 | Valoració: 10

    ...(a contracor mai no m'agrada)...
    Un relat encertat.
    Felicitats!!!
    La força dels mots que duri molts anys.

  • Canvi de nom[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 14-01-2012

    Aquest pobre Sergi, atabalat com està, li ha canviat el nom a la pobra Sònia, que només li faltava això per acabar-ho d'adobar.
    Disculpes, lectors.

  • crohnic | 14-01-2012

    Que bo! Haig de reconèixer que no m'esperava aquest gir final... Molt aconseguit el relat, t'ha quedat rodó! Al final el protagonsita ha sigut capaç de ser sincer amb ell mateix malgrat la repercussió social que li pot comportar... No sempre passa així...
    Una abraçada, Mercè!!

Valoració mitja: 10