L'últim concert del duo pentagrama

Santa Eulàlia.

L'Aurembiaix recordava vagament les cares d'aquell grupet de nois. Li semblava que els havia conegut en un concert a la muntanya, però tampoc no ho podria assegurar. Mentre s'esgargamellava cantant I will rock you, intentava sense èxit, associar algun nom a aquelles cares. Es va girar cap al Sergio, però ell seguia concentrat amb els seus teclats, com sempre, sense ni tan sols mirar qui hi havia de públic. Avui se'l veia trist, o com a mínim això li semblava a ella. Avui era el dia d'estar tristos, avui era el darrer concert del duo Pentagrama.

El Sergio i l'Aurembiaix no eren pas el duo Pentagrama original. Això ho podiem corroborar nosaltres, que els havíem vist per primer cop feia cinc anys, o potser sis, en un petit poble de la muntanya, no gaire llunyà d'Arcanís, on havien tocat aquest any. Si no recordo malament, el Sergio abans havia tocat amb la Marisa, que era la muller del Víctor. Ells dos, la Marisa i el Víctor eren l'original Duo Pentagrama, especialitzats en revetlles i envelats però amb un repertori molt peculiar. A quants duos de vestits de lluentons heu vist que després de Queen es deixin anar amb un Smell like teen spirit?

La Mercè.

Si, aquells que hi ha allí davant, els que estan assolant la nevereta del paquistaní que ven cervesa, són els nois d'aquell poblet de prop d'Àger, Santa Eulàlia, crec, i potser també de Barruera, o d'Arcanís. No sé si dir-los-hi alguna cosa, es veien macos, però clar, no crec que em reconeguin, vestida de carrer. Sense aquell horrible body de lluentons. I en tot cas, ni que em reconeguessin, tu creus que els hi faria gràcia saludar a la vocalista del duo Pentagrama?. Mira, Brigadistes, aquesta també l'havíem tocat.

No us gireu nens, Pau, que no et giris dic, cony! Allà, en direcció al Zurich, hi ha una noia que ens mira i diria que la conec. Potser que sigui la teva amiga del poble de ma cosina? No ho sé, no li veig el tatuatge del dofí, que no li coneixes la cara? Bè, de vegades no sé perquè pregunto... Qui? Cantant? La Clara dels Sintonia? No ho és pas... ah... de Santa Eulàlia... la del duo Pentagrama? Val val, no assenyalo...

Santa Eulàlia.

Quan començàvem amb la tralla, el concert poc a poc s'anava buidant. Teníem la decència de començar tard, després de la rifa del pernil, quan ja s'havia aclarit la pista de balladors de pasdoble i els de la barra anaven massa carregats per a queixar-se de que la cantant no se sabés la lletra de cap cançó de les que cantàvem de barricada. El Sergio aquell dia em va fer començar molt aviat amb kortatu. Veia cares de sorpresa i d'indignació entre les senyores de la permanent. Els senyors suats amb el rostre vermell després d'afartar-se de canalons i cava per sopar, feien cara de perduts, mentre que a prop seu, un grup d'adolescents amb rastes es desenganxaven de la barra per venir a cridar Sarri Sarri... Els nois de Barruera estaven entre mig, movien els cubates al ritme de la música, somreien amb la cara que posaven els padrins, i no apartaven els ulls del cul d'una de les noietes que ballava a la primera fila.

Semblava que volien provocar un cobriment de cor massiu al poble. Van començar amb kortatu, van passar a barricada y quan les mares empermanentades fugien enduent-se els seus marits, sadollats de ratafia que ja no es podien afluixar més el nus de la corbata, van tocar una de les millors versions de nirvana que he sentit mai amb un òrgan electrònic. Potser de fet era la única que havia sentit. La vocalista, amb un body color cafè amb lluentons daurats, somreia, per conveni, mentre bramava al micròfon. No entenc com s'ho feia per mantenir aquella expressió angelical mentre cantava estás asustado tu vida va en ello. Era una artista.

La Mercè.

Al Sergio li agraden molt els calipsso, segur que li agradaria aquest concert, li vaig dir que es quedés, però va dir que ja en tenia prou, que se'n tornava a l'Argentina. Ja feia temps que m'ho havia dit, però aquell dia a Santa Eulàlia va oficiar el seu comiat amb llàgrimes als ulls. Va acabar tocant qualsevol nit pot sortir el sol, perquè sabia que a mi m'agradava, i també perquè aquells tres ens la van estar demanant tota la nit. Es veien macos, si no haguessin anat tan beguts, fins i tot serien simpàtics, però a aquella hora, quan nosaltres vam acabar de tocar, quan ens volien convidar a un beure tot i que la barra feia estona que l'estaven desmontant, ja feien prou aguantant-se drets pobres. Ui això ja s'acaba, ruleta russa. Quan em giro cap a l'escenari veig que la Clàudia, la meva cosina, també se'ls està mirant, als nois de Santa Eulàlia.

Ei ens està mirant, pot ser que ens reconegui? Home, al final del concert només hi quedàvem nosaltres de peu.... cony, està guapíssima sense aquell banyador d'astronauta. Ei, la tia del costat em sona, porta algun tatuatge? Com dius? La cambrera dels ulls de color verd menta? Has de deixar de beure tio, com a mínim fins a l'estiu que ve.