L’orat d’en Clos  

   L’orat d’en Clos  


A les acaballes del segle dinou, conta la llegenda un cas que dona fe de la solidaritat i caritat d’un poble, preocupant-se d’un dement desvalgut. El fet fou que l’hereu i propietari de la hisenda de Can Clos, que estudiava per advocat, a causa de unes desavinences amb la seva promesa, aquesta va trencar les relacions i el va deixar, va agafar-s’ho de tal manera que se li va capgirar el cervell i hagueren d’internar-lo en un manicomi. Al cap d’un temps, sense haver millorat el seu estat, el van tornar al mas on va ser reclòs. Allí vivia solitari, i en tenia cura per atendre’l un veí de la mateixa plaça. Més tard, assumí la responsabilitat el fill del veí i finalment el nét, que va cuidar l’orat fins que la mort el va dispensar del càrrec.

Fou quan el traspàs del nét del primer cuidador que la família va decidir tancar-lo altra cop, però es va donar el cas que la gent del poble es va oposar a aquesta decisió.

La versió popular afegeix a tot això, que en previsió que el poble s’assabentés del que passava —diuen que el cotxe que havia d’endur-se’l portava les rodes recobertes de goma, cosa normal en alguns vehicles que circulaven per la ciutat—, els familiars van cobrir amb roba o sacs els unglots dels cavalls perquè no fessin soroll.

Total que l’hereu d’en Clos no va sortir del poble; tenia tota la casa per ell sol, fins i tot el patí, on hi havia arbres fruiters que eren una temptació per a la quitxalla del poble, però es trobàvem moltes vegades que, amb gran esglai, havien de marxar corrents i saltar la paret perquè se’ls presentava el boig embolicat amb un llençol com si fos un fantasma. Fa basarda pensar que, pobre home, es va passar més de cinquanta anys en aquella casa. Va morir a l’edat de setanta-nou anys.


  Pseudònim: JORESMI