L'Olimp

L’Olimp


Vam baixar per un fort pendent molt emocionats per haver trobat el camí. L’anomenaven la Cova dels Afortunats, però la veritat és que en desconeixia els motius. La terra s’esllavissava fàcilment i tot va ser qüestió de segons. Vaig posar el peu en falç i sense ni adornar-me’n vaig començar a rodolar marge avall fins a topar amb una enorme pedra. Llavors, tot es va difuminar i ja no recordo res més fins que vaig notar que m’humitejaven la cara.
De sobte, vaig veure com l’entrada de la cova s’obria al meu davant. Era majestuosa. Penjada a la cinglera, dominava la vall com un poderós falcó. Una emoció encara més intensa em va envair i em vaig aixecar d’una revolada. La cavitat s’intuïa cavernosa i fosca, però no vaig sentir cap temor, ans al contrari, sense dilacions i amb la poca llum que emetia el meu mòbil desballestat, em vaig endinsar a les seves profunditats.
Les parets regalimaven i les gotes del sostre brillaven com milers de mirallets. Només una colònia de ratpenats, perfectament abrigats amb les ales, trencava la lluïssor en forma de taca negra. Havia entrat sola i, tanmateix, em sentia estranyament acompanyada. Uns segons després, una alenada d’aire càlid em va empènyer fins a l’últim giravolt de la gruta. Al fons s’entreveia una tènue claror que alhora m’induïa a continuar avançant. Quan vaig arribar al lloc més recòndit, la llum s’estengué arreu fins que, completament encegadora, va cobrir tot l’espai. El silenci esdevingué més silenciós encara i una pau dolça, com no havia sentit mai, em va sobrevenir de sobte fins a sentir-me plàcidament afortunada.
Aleshores, un irrellevant pensament em va recordar el cartell de l’inici del sender: «Atenció, perill de mort!»


Autora: Anna Cle Feliu