Llàgrimes polides

Jo crec que no pensem diferent, Sergi. Només que jo potser m’ho agafo amb més tranquil•litat, no perquè no em faci ràbia, sinó perquè és la manera que tinc de sobreviure. Ja sé que de vegades és més fort que nosaltres, llavors també ploro, però és com si les llàgrimes s’enduguessin tota la pressió, el got es torna a buidar i jo torno a riure... És clar que les vides no són les mateixes, i que cada persona porta la seva motxilla plena de coses diferents, però crec que en lo bàsic coincidim i aconseguim comunicar-nos.

Crec que ens equivoquem quan demanem que s’acabi la hipocresia i que ens mostrem tots plegats tal com som de veritat. Perquè tal com som és això, hipòcrites, mentiders, falsos. I som humans i som bèsties... Tot plegat. Podem plorar, és clar que sí, però també riure, perquè tant som el que som com el que aparentem ser. Som així, complicats i senzillets a la vegada. Odiosos i adorables... Jo, depèn del dia (i les hormones) ho veig d’un color o d’un altre, i tots són veritat...

Felicitats; molt ben expressat. Tots ens hem sentit així alguna vegada.

Un bon exercici de sinceritat pel món que perceps i per la percepció de tu mateix.
És francament difícil ser feliç en aquesta Terra on hi ha tant de sofriment, fam, malaltia i on tots volem ignorar allò que realment succeeix.

Aquesta sensació la tinc jo també sovint però intento treure-me-la del cap. Altrament la vida seria un infern.

M'encanta el títol de l'obra.

T' entenc perquè jo també moltes vegades tinc aquesta sensació. Ben esplicat