Litúrgia

Un relat de: deòmises
Fa estona que observo els seus moviments, nimbats pel sol que em provoca que parpellegi mandrosament. Tot el matí que gairebé no ha modificat els seus moviments. Apareix, busca allò que li interessa, el giravolta per inspeccionar-lo amb més atenció i, quan li dóna el vistiplau mental i silenciós, desfà el trajecte que l'ha dut fins on es troba i desapareix. Amb aquesta, ja són tres vegades les que ha repetit aquesta litúrgia. L'observo sense immutar-me, mig endormiscat per l'escalfor del migdia i avorrit de la calma que abunda a casa. La canalla juga animosament al jardí però els vidres de la balconera esmorteeixen la cridòria, que no em molesta. Fins que desapareix del tot quan caic en mans de la somnolència.

Malgrat el sigil, escolto que s'apropa de nou. I, abans que aparegui, sé quina acció segueix en cada moment. Apareixerà, buscarà allò que li interessa, el giravoltarà per inspeccionar-lo amb més atenció i, quan li doni el vistiplau mental i silenciós, desfarà el trajecte que l'ha dut fins on es trobi i desapareixerà. No hi ha més misteri. Enmig del badall, un pensament ràpid m'embarga. L'esguard del rosegador no detecta els meus gestos felins quan m'aproximo a ell. L'urpa esmolada l'escorxarà sense miraments, amb una precisió que aturarà de cop la seva litúrgia avorrida però que no acabarà amb el meu fastic. Almenys no m'interromprà més la becaina.

Comentaris

  • crohnic | 25-02-2012

    Boníssima la descricpció que fas d'aquesta escena... A ningú li agrada que el molestin quan li està entrant la son, suposo que als gats tampoc...
    Molt bon micro!

  • Hauria de ser...[Ofensiu]
    deòmises | 20-02-2012

    ..."però que no acabarà amb el meu fastig"... Error tipogràfica darrera hora :(


    d.

  • Fora, que em distreus[Ofensiu]
    Carles Ferran | 17-02-2012

    Curiosament humana la filosofia del gat avorrit que no entra a valorar què pot tenir d’engrescador encalçar el ratolí, i prefereix un “Fora, que em distreus” radical i instantani. Una mica el que voldríem fer, també, (evidentment amb menys violència), quan els marrecs ens venen a destorbar la migdiada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

353 Relats

956 Comentaris

271184 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@hotmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978