L'irreparable

L'irreparable

La tempesta d’humors i sentiments, no era en debades, la tensió havia estat sostinguda al llarg dels darrers mesos, llur caldo de cultiu. Tensió pels resultats de les proves mèdiques, i per les tasques domèstiques, que havien augmentat. Aïllats en el reclòs món de la llar, sense gaire contacte exterior, duien una existència rutinària procurant, sense gaire èxit, de véncer la depressió que la malaltia provoca.

Aquell matí tocava una visita més, un enrenou innecessari, en aquell moment, per temes secundaris que trobava absurd de dedicar-hi temps. No era qüestió de preocupar-se per quelcom banal havent-hi problemes molt més seriosos,... No es recordaven com s'havia generat aquella cita, però, tot i així, per prevenir discussions i malestar va cedir a la pressió i acceptar d’anar-hi.

A l’hora de sortir cap a la visita, duia com sempre la motxilla però en comptes de posar-hi la bossa de ma d'ella, tal com havia fet sempre, va optar per dur-la a la ma creient-me que amb la cinta ben embolicada no la podia perdre. Anava a trucar un taxi, com sempre, però ja s’havia fet tard i van optar, a contracor, a buscar-lo al carrer. Davant de casa hi havia una parada i segurament n'hi hauria. El darrer taxi de la parada de davant de casa, però, enfilava la sortida en aquell precís moment. Aleshores van anar pujant a peu a poc a poc, feixugament, cap a l’avinguda principal, caminant, però girant-se a cada moment per comprovar si en pujava algun. Per fi a l’avinguda en va passar un. Va haver de deixar la bossa al seient un instant per ajustar els cinturons de seguretat de tots dos. Va donar conversa al taxista per algun estrany motiu, preguntant-li per la companyia o cooperativa en què treballava. Era de fiar? Alguna cosa pressentia, mirat en retrospectiva, pel to i la forma de parlar del taxista. Acostumat com estava a dur només la motxilla, va oblidar-se de la bossa de ma. O potser va ser a l’hora de pagar amb la targeta que se’n va descuidar. Va ajudar-la a sortir i quan havien recorregut uns metres va preguntar-se per la bossa, no es volia creure la pèrdua però finalment va haver de caure en que se l’havia d’haver deixat al taxi, que just acabava de marxar.

Va sortir corrents al carrer i va comprovar que el taxi ja no hi era.

A l’hospital, efectivament, comprovarem que s'havíem equivocat i no calia desplaçar-se; sí que teníem una visita però era telefònica i no hi havia cap prova a fer. Com havien perdut la notificació administrativa i per l’accés online hi sortia només el nom del metge, no ho sabien.

La penitència va venir acte seguit, en la munió de tràmits que el fet va provocar, com ara, saber quina era la llicència del taxista, denunciar la desaparició de la bossa. Trucar a objectes perduts del taxi.

No s’havia de trobar cap la bossa on hi havia la documentació, les targetes, el mòbil llaminer i les claus. Algú que entres després al taxi podia haver-se-la quedat. Tot tal com com qui deixa un moment la vida suspesa.

Una suma d'errors es va desencadenar; la primera llicència del taxi que va donar a objectes perduts era errònia, corresponia al taxi de tornada, no al d'anada; en la comissaria, on esperava torn cridaven per presentar denúncia a una persona que no hi era i ja al segon cop se’n va adonar que en realitat era a ell que cridaven, possiblement hi havia hagut algun problema en la seva identificació, cosa que efectivament havia passat: el seu número de de DNI acabava en tres, no en set!

Donar la autèntica llicència de taxi a objectes perduts tampoc va aportar res.

Fins a uns dies després no se’n va adonar que calia canviar el pany de la porta de casa. El canvi de pany, però,va venir després d’un robatori a l’escala aprofitant un pont. Segons els policies, els lladres havien deixat marques a les portes per identificar qui entrava i sortia i poder a l’endemà entrar en els pisos on creien que no hi eren els seus residents, amb claus mestres.

Tot perdut en un instant, en un lapsus insignificant però important. Tot penjat en un acte inconscient que la pressió diària havia anat preparant. Potser el seu inconscientment ja ho sabia tot, i desitjava emergir en la protesta.

O això o aquest sentiment de l’inevitable, l’irreparable, fet present en la bossa de ma.