Linderst

Deixa que el silenci m'atrapi
En el misteri de viure pels altres,
Per l'oxigen que s'esforça a omplir-me
Mentre corre en mi la malaltia.

Fas que m'entri als ulls la llum cega
Per a veure la fàcil i irreal vida
Que ens espera sempre a cada revolt
Del camí cap a l'etern futur.

Tornes amb el pes de l'enigma
De ser-me subtil i desconeguda
Com la ferida de l'octubre,
Com el somni de l'àngel més bell.

Tens el nom de les coses perdudes
Quan la defallença m'allunya la teva ànima
Per a que descobreixi les paraules del silenci:
Et crido envoltat per la fosca, la nit pròpia.

(He de traçar la drecera més llarga per a arribar abans a la fi de l'infinit, mentre em perdo, per a trobar-me, en mi mateix… Conec el pes de l'aigua…)