Cercador
Linderst
Un relat de: deòmisesDeixa que el silenci m'atrapi
En el misteri de viure pels altres,
Per l'oxigen que s'esforça a omplir-me
Mentre corre en mi la malaltia.
Fas que m'entri als ulls la llum cega
Per a veure la fàcil i irreal vida
Que ens espera sempre a cada revolt
Del camí cap a l'etern futur.
Tornes amb el pes de l'enigma
De ser-me subtil i desconeguda
Com la ferida de l'octubre,
Com el somni de l'àngel més bell.
Tens el nom de les coses perdudes
Quan la defallença m'allunya la teva ànima
Per a que descobreixi les paraules del silenci:
Et crido envoltat per la fosca, la nit pròpia.
(He de traçar la drecera més llarga per a arribar abans a la fi de l'infinit, mentre em perdo, per a trobar-me, en mi mateix Conec el pes de l'aigua )
l´Autor
374 Relats
1012 Comentaris
312151 Lectures
Valoració de l'autor: 9.91
Biografia:
Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.
Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.
Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;
Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.
***
Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...
***
deomises@gmail.com
EL MEU BLOG:
Es desclou la tenebra...
Lluís
13.05.1978