Maregassa de mots desafinats

Cavalco a lloms
del propi dimoni,
entre les flames de la ràbia
més poderosa.

Punxes i llances
traspassen la carn,
mentre el verí del dolor
s'escampa per les venes.

Corro lluny de mi...
i sempre em segueix
l'ombra que em mossega.

Desaprendre és tan dur...
comenci per on comenci,
no sé si s'obrirà
la caixa de Pandora.

Bullo en la caldera
de tants sentiments
i salto del foc per caure
a les brases.

Què sóc? Què vull
en realitat?

El crit s'escampa i ressona
en la nit més negra, mentre
una abstracta angoixa
escampa les cendres
d'aquest foc intern
i embruta la lluïssor dels estels
que acaben de néixer.

Cap a on vaig? Què cerco
sense treva?

Les ones embravides
es barregen amb la música
del cor perdut en l'oratge
i s'obren petites esquerdes
on la veu del mar
(furiosa i inquieta)
colpeja les pedres.

L'udol més profund
de tots els misteris
amanseix la fera...

Aquest viatge
des de l'ull de l'huracà
m'enceta molt més
que la pell mortal
(la que es deixa veure).

Miro des de dalt,
en un vol immòbil,
aferrada encara amb força
a les arrels de la terra.

¿I si cada canvi és talment
un camí incert,
sense volta enrera?
¿I si en tot plegat s'hi amaga
una mort constant
que cal acceptar,
per obrir de bat a bat
portes i finestres?

Cavalco a lloms
del vent viatger
i els llavis es tallen
amb tants propòsits
robats a la vida, sagnant
petons desesperats
d'amants que no es tenen.

Glopades de llum
penetren molt endins
dels ulls captivats
i entre contínues preguntes
el cap - inconscient -
sense voler, els cega.

Encara tinc tanta por
de perdre tot allò que sé
o crec saber;
tanta por...
que malgrat tenir
gairebé un univers
sospès a les meves mans,
la bellesa s'esmuny,
solcant ferides tatuades
en la gola resseca.

Em moro de set...
quina estranya crueltat
ofegar-se
en la tempesta dels sentits
i no poder retenir
ni una sola gota.

Entro al laberint,
i mig a palpentes
l'instint amagat
trenca fragments d'infern,
assenyalant un trajecte
- vestit de destí -
mentre s'allibera.

I si tot està ja escrit,
sense nosaltres saber-ho?

Llavors,
si en el fons només sóc
ploma, tinta i dits,
vull resseguir-ne el tacte
de cadascuna de les línies
a la meva manera.

Sí, crec que tard o d'hora
acabaré obrint
- malgrat tot -
la meva pròpia
caixa de Pandora.