L'home del piano

perquè has copsat igual que jo el missatge de la cançó. Adoro aquesta melodía i la seva lletra perquè et transporta a passions i fracassos i a degustar-los com a derrota i a mel. Ana Belen té això en les seves interpretacions! Una vegada més: enhorabona!

molt d'acord amb el que expresses. Segurament, tots som fills d'unes cançons que ens assenyalen, que tenen molt de nosaltres. L'art com a fugida, com a catarsi en totes les seves vessants.
Crec que la vida sense el fet artístic seria insuportable.

petons!

Ha estat casualitat que em parés en aquest assaig per donar-te les gràcies. M'agrada com escrius i el que escrius. M'agrada poder passar un relat i un altre amb la sensació per fi que entenc el que estic llegint, que sé del que estàs parlant i a més, aprenc noves prespectives i m'assenyales opinions, m'enriqueixo amb les teves reflexions. Fas servir un lleguatge molt correcte sense necessitat de fer servir mots que mai fem servir, sense caure en aquella costum que no entendré mai de fer servir les metàfores més complicades o paraules en desús per donar-li més pes o ves a saber. No em canso de llegir-te, tant siguin articles d'opinió com relats o assigs. Gracies.
I moltes felicitats per aquest camí literari que descrius en el teu perfil. Gaudeix i somriu.
Montse Canes.

Efectivament lletre i música,
s'acoplen i necesiten;
amb una descripció,
que entra doblement als sentits,
entre sons i paraules.

Quan una poesia, un tonada,
apareix al subconscient i li agrada,
emergeix carregat d' emocions,
i descarrega endorfines,
com un acte de passió, a la llum de la vida.

Avet

Recorde la cançó en la magnífica versió d'Ana Belen. És una de les que formen part de la banda sonora de la meua vida...
Moltes gràcies per fer-m'ho recordar.
Una forta abraçada!
... I molta salut!

FRANCESC

Sí, esplèndida la cançó i excel·lent el teu assaig.

Contradient l'opinió d'algun dels teus comentaristes, jo també crec que, en general, l'adversitat més que no pas la bonança ens predisposa a la creació literària. I segurament a qualsevol gènere de creació. És trist, però és.

Deia Pirandello que l'home mai no raona tan apassionadament com quan pateix, cercant les causes del seu patiment. Quan frueix -afegia- no raona, com si fruir fos un dret propi que no cal investigar.

Una abraçada,

Joan

Hola Copernic!, estic amb tu que és una cançó molt bonica. Aquesta aurea decadent, melancòlica, tràgica... desperta una atracció fatal cap aquesta cançó...
No obstant, no estic d'acord que "quan les coses van bé, quan hi ha equilibri en el nostre cos, en la nostra ment i en la nostra ànima la inspiració no ens toca amb la mateixa intensitat".
Crec que, en general, tenim massa assumida la vella imatge de l'artista maleït. La idea que per fer projectes, quadres, cançons, poesies... interessants cal estar angoixat o decepcionat o descol·locat i, si pot ser, borratxo, és clar.
Crec que no cal.
Els impulsos i motivacions que ens avoquen a fer nous projectes, nous quadres, noves cancons, noves poesies.... poden ser de ídoles molt diferents...
Fins la próxima!

A mi també m'ha marcat molt aquesta cançó. La lletra en castellà té una força increible, potser més que la original, i la música d'en Billy Joel boníssima.

Gràcies per recorar-me-la avui.


Petons!

#NaT#

Tens raó que és un tema "artístic" per excel·lència, i segurament és una bona font d'inspiració el mite tràgic del perdedor.
Més que aquesta cançó, per això -que també -, m'agrada una més petita i no tan coneguda, de Natalie Merchant, "The living", de temàtica similar però més el·líptica.
Una abraçada,

franz