L'Estrangeria volguda

L'Estrangeria és un estat; senyalar-se, en seria un cas. De vegades no s’hi pot fer res, és talment com ser esquerrà, se’n neix i tot es mira ja des d’aquesta òptica. Ser esquerp, gat escaldat et condueix a un estat de persona estranya que no es refia, ni agafa confiança, ans al contrari finalment es pot complaure i cercar aquest senyalar-se, un, per donar-se importància, per reforçar-se internament, dos, per cercar la unió amb altres estranys que pul·lulin. Una associació al marge de la multitud, a la contra. Jo em penso que va ser aquest el motiu pel qual vaig fer un comentari crític sobre les vacunes en el grup del mòbil: de seguida l’Administrador em va amonestar amb amenaça de baixa temporal d’una setmana. No és que porti la contrària perquè sí, també m’ho crec, si no, no valdria; és un estat de cerca de la contradicció, de cercar tres peus a gat o gos. També hi ha un voler ser el primer i l’únic en saber o ser quelcom. Feia preguntes al grup d’història per la gent gran de la Uni, amb les que em quedava sol, amb el Profe descol·locat, també. No podria ser normal, en lloc d’hipercrític. A RC sempre cercant de filar més prim que ningú. La soledat de l’estrany. També vaig ser estudiant antifranquista quan encara no es portava; em vaig guanyar que vinguessin a preguntar per mi, però ja no hi era a casa. Però, si no ets guapo, ni simpàtic, ni intel·ligent, què et queda sinó ser contestari? Sempre em vaig preguntar que tenia jo per a què la padrina m’estimés, si era més aviat estrany.

Ara, ser estrany, estranger, sense voler-ho, sí que és una creu, de debò, no conèixer els costums, rebent clatellots a cada pas.