L'estimat

L'ESTIMAT


Ell era... No sé com descriure'l... tan bo, tan terriblement bo... Tots tenim algun defecte, però ell no. Ell ho feia tot bé, no s'equivocava mai, era perfecte. Per això era el meu estimat.
Vam viatjar a les illes Açores, al mig de l'Atlàntic. De seguida vaig connectar amb aquella natura de mar i terra. En realitat, havia sigut ell qui va tenir la idea.
—Ja veuràs, Estefania. Envoltada de l'oceà i d'aquells paisatges increïbles, no en tinc cap dubte que trobaràs la inspiració per escriure la nova novel·la. És un lloc apartat de tot arreu i tranquil. Ja veuràs.
Fou en aquell vaixell que cobria els trajectes d'illa a illa, que va començar la tragèdia. Era un veler de nom “O Milenário”. Anàvem de Pico a Faial quan s'estava fent de nit. Vaig mirar al cel i li vaig dir.
—Mira, estimat, aquella estrella tan brillant que ha aparegut a l'horitzó, podria ser el començament de la meva novel·la.
Però ell em va contestar que no era una estrella, sinó el planeta Venus. Sí, l'estimat també era un expert en astronomia, entre altres coses.
De cop, una forta ventada. El vaixell es desequilibra, el capità crida que cal saltar a l'aigua. L'estimat agafa un salvavides i se'l col·loca. Jo, per més que miro, no en trobo cap.
Començo a nadar desesperada, però quedo enganxada en l'àncora que m'arrossega al fons. Demano auxili, l'estimat queda lluny amb el seu salvavides i no em sent.
És el capità qui em rescata.
—Agarre-se a min, senhorita!
Quan arribem a terra, ell, l'estimat, es disculpa.
—Estefania, perdona que no t'ajudés, és que no sé nadar. Però me n'alegro que estiguis bé.
Ha deixat de ser l'estimat, per suposat. Se'n va sol cap a Barcelona i jo em quedo a escriure la meva novel·la.
A més, tinc curiositat per conèixer el capità, sembla una persona interessant i amb moltes virtuts.


Estefania Guerra