L'espavilat Facund

L’espavilat Facund

La nit era molt freda. Jo acabava de sortir d’un bar cercant un altre on trobar un ambient més agradable i càlid. El bar d’en Lucas era fosc i fred, l’única llum una mica més potent era la de la màquina escurabutxaques on jo ja hi havia perdut vint euros. Vaig seguir caminant sota la groguenca llum dels fanals del carrer. Unes volves de neu començaven a acariciar-me la cara. El fred ara era més intens, m’avia deixat els guants de pell a l’oficina i vaig protegir-me les mans dins de la butxaca de l’abric. Vaig estrènyer el pas cap la cafeteria Àmbar on segur que em trobaria força bé, quan vaig sentí una veu:
—¡Ricard, Ricard!— Digué un home darrera meu a dos metres.
Em vaig girar i vaig veure la silueta d’un home llarg i prim que a un cop de vista no reconegué pas. Fixant-me més, quan va apropar-se i el contrallum del fanal va permetre reconèixer vaig adonar-me que era en Facund, el meu vell amic Facund que feia potser més de vint anys que no el veia.
—¡Facund, que fas tu per aqui!— Em va sorprendre molt aquella trobada. Ens trobaven a la ciutat de Córdoba i la darrera vegada que ens vam veure va ser al campament de l’exèrcit d’aviació San Lamberto, a Saragossa, on vàrem fer plegats el servei militar.
—¡Quina casualitat Ricard!—em va dir en Facund.
—¡Sí, quina casualitat!— vaig respondre –bé, digues-me que fas per aquí—.
—Doncs, estic en una pensió del barri jueu. Treballo com cambrer a un restaurant del centre, molt a prop de la mesquita.
—I que fas tot sol a aquestes hores, ¿no treballes demà?—
—Bé la veritat és que ja no estic al restaurant. Em van fotre fora i...
—Que dius ara? Encara segueixes amb conflictes?—Tu sempre has sigut un busca-raons...
—Veuràs, aquesta vegada la culpa no va ser meva, hi havia un company a la feina que sempre m’estava prenent el pel, que si jo era un banyut, que si era un destraler, que era un coix de merda...fins que se’m van inflar el nassos i el vaig apallissar: dues costelles trencades i el nas. Va venir la policia i em van detenir. Després d’un any, un judici amb dos anys de presó i deu mil euros d’indemnització. I naturalment, vaig perdre la feina al restaurant—.
—Així doncs, de que vius ara?—
—Faig de guia turístic als guiris que venen a veure la ciutat. Vaig comprar-me un llibre de l’historia de Córdoba, me’l vaig aprendre i de moment estic vivint bastant bé—.
—Caram, tu sempre t’has espavilat—.
—Sí, la veritat és que sempre he sortit endavant—. Facund va treure un grapat de bitllets de la butxaca i me'l va ensenyar.
—Renoi, si que portes forces diners...!
—Si, ja t’he dit que em guanyo la vida prou bé— Espera un moment, que entraré en aquest bar a comprar tabac, però la màquina només accepta monedes, tens canvi d’un bitllet de cinquanta?
—Si, crec que si— li vaig respondre treien d’una butxaca de l’abric la meva cartera.
—Tens sort, porto el canvi just pel teu bitllet—
—Gràcies, no cal que entris, surto tot seguit i anirem a una cafeteria que conec i que t’agradarà molt. A aquesta hora encara ens serviran xocolata i xurros, jo et convidaré...
En vaig aturar devant del bar, mig a les fosques per que no hi havia cap fanal a prop. Al quedar-me quiet esperant al Facund vaig començar a tenir fred. Vaig ficar-me les mans a les butxaques pensant l’espavilat que era el meu antic company de campament.
Però passaven els minuts i el Facund no sortia pas del bar. Estaria espatllada la màquina del tabac, vaig pensar. Vaig esperar un parell de minuts més fins que vaig decidir entrar al bar. La meva sorpresa va ser quan vaig veure que dins del bar no hi havia pas cap màquina de tabac i que sí hi havia un altre porta de sortida. Vaig quedar-me perplex quan abans de sortir del bar i amb més llum vaig examinar el bitllet que en Facund m' havia canviat: era la fotocòpia a colors d’un bitllet de cinquanta euros.
Les volves de neu ara queien amb més força sobre la meva cara.