L'espantada

Estava visiblement alterada, caminava amunt i avall intentant contenir la veu per no agreujar l’afonia mentre li feia un no taxatiu amb gestos. En Giovanni, el seu espòs, tenia al telèfon al director de la producció, però no donava el braç a tòrcer, “Ningú pot substituir a la Callas”, exclamava esverat un cop i un altre. La Maria es negava a acudir a l’Òpera de Roma amb la veu malmesa, però l’esdeveniment, en honor al president d’Itàlia, la feia inexcusable.

Resignada, accedí finalment a complir amb el seu compromís. Descansà la veu tant com pogué les poques hores que li quedaven abans de l’actuació. Es prengué tota mena de beuratges per hidratar i lubricar les cordes vocals i arribada l’hora sortí, com a Norma a l’escenari, bolcada, com sempre, al seu públic.

Casta viva, tants cops com l’havia interpretat, i aquest cop, tal com havia predit, se li resistí. En caure el teló després del primer acte, els assistents, decebuts, mostraren a la soprano el seu descontentament amb retrets i escridassades.

La Callas, enfadada per la incomprensió del públic i avergonyida per la mala actuació, deixà una nota de disculpa al seu camerino i s’escapolí per la porta del darrere, deixant plantat, un teatre ple de gom a gom. Mentre corria carreró avall de la mà d’en Giovanni, es lamentava amb llàgrimes als ulls del preu de ser una diva.