L’ESCRIPTORA CONJUGICIDA

Volia ser escriptora. Més ben dit, feia anys i panys que tot i no haver escrit mai res de bo en la seva vida, en el fons del seu cor sabia que era una gran escriptora. Tan convençuda n’estava, que ara, després d’un munt d’anys treballant de caixera en una ferreteria del barri de Gràcia popularment coneguda com “La bona tatxa”, podria gaudir d’una merescuda jubilació. Ara sí que tindria tot el temps del món per escriure a tort i a dret, el que durant tants anys s’entatxonà dins d’aquell cap...

Però la pega era que per escriure com ella volia havia d’estar sola i sentir-se lliure. O sigui que hauria de fer fonedís del seu costat aquell cony d’home tan farragós; el marit. Feia temps que ho tenia decidit. Així que li ingressessin la primera paga de la jubilació, miraria de solucionar-ho. El com, quan i de quina manera ho tenia més que pensat...

Va fer una ullada a l’envellit termo de més de trenta anys ple de rovell i de calç. Sense pensar-s’ho gens començà a potinejar la instal·lació elèctrica. Pelà uns fils, va fer uns empalmes utilitzant cinta aïllant i ho donà per fet...

El seu nebot que era un tarambana a més de metge col·legiat, signà el certificat de defunció. Atac de cor. El dilluns a les nou del mati ja tenia el cadàver del marit al tanatori municipal. El planell lluminós indicava: Sala 4. Senyor de Tal. Cremació.

I així fou quan s’inicià escrivint a Relats en Català. Aviat es convertí en una referent molt estimada i valorada per un munt de seguidors que quedaven extasiats davant d’aquells poemes, proses i relats de tan altíssim nivell. Eren tan xarons els comentaris i farcits d’una catalanor tan llibresca, que s’aprofitava el més mínim incís per reivindicar, entre altres coses, que la Institució de les Lletres Catalanes fos més democràtica i menys neoparanoucentista; que si un premi literari a la memòria d’en Rafael d’Amat i de Cortada primer baró de Maldà; que si els criteris dels...

Més endavant assolí molts premis literaris per posteriorment, quan les editorials ja no la deixaven ni respirar, va escriure la gran novel·la “Com vaig matar el meu marit” que a més de ser Man Booker International Prize i best-seller mundial, seria guardonada amb el Premi Nobel de Literatura i traduïda a més de trenta llengües...

Tot i que últimament, a causa de un seguit de confidències potser massa comprometedores que ella mateixa narrà en l’esmentada novel·la autobiogràfica, exhortà que fos investigada per uns presumptes fets que succeïren i que mai (fins al dia d’avui) no se n’ha sabut ben bé si era per escriure-la en català o per l’assassinat del seu marit...

Evidentment tot això ho emmerdà un personatge sorgit d’allà on Crist va perdre la boina. Sí, un torracollons de Guàrdia Civil d’aquells que vingueren a fotre garrotades el primer d’octubre; que quan s’assabentà del que cobraven, es passà als Mossos d’Esquadra i mira per on, ara ja és sotsinspector...

Bé, per sort va sortint-se’n força bé per manca de proves. Sobretot, al no poder procedir a l’exhumació del cadàver del qual fou el seu marit per efectuar la preceptiva autòpsia. La raó era molt senzilla, les cendres d’aquell taral·lirot foren escampades per la muntanya on jau el Castell de Claramunt sota un temporal de pluja de ponent amb uns llamps i trons que feien cagar de por...

Actualment, la nostra escriptora i presumpte assassina viu en un gran casalici a Cadaqués junt amb l’expropietari d’aquella ferreteria de Gràcia on ella treballà, o recordeu?... Doncs te collons la cosa; li ha sortit tan o més bandarra que l’altre!... Ja té decidit el què farà...

Mentre restava a l’espera de rebre l’enèsim Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, pensà que tal vegada podria tornar escriure en l’enyorada pàgina de Relats en Català i així de nou, amb il·lusió i empenta mirar de reeixir l’anodí nivell de les ‘storytellings’... En fi, ja veurem.

2024