Cercador
L'escarabat i l'acàcia lila
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Va obrir la porta que donava a l'entradeta i un cop més, allà era. És clar que no era el mateix: no viuen massa. I sí que faria com les altres vegades: el xutaria amb una barreja de repulsió i respecte, oferint-li una altra oportunitat. La vida vol seguir vivint i el regal, per tant, era gran.
Quan l'engegava cap al carrer -i mirava que fos tirant a la vorera de l'altra banda, a tocar d'una plaça- procurava que quedés de potes a terra, que espeternegant tenint-les de cara al cel allò era un infern.
No podia matar-lo. No pas per haver llegit en època d'estudiant a Kafka, no, perq més que matava mosquits tigre i formigues si apareixen desmesuradament.
Aquell ajudar a un insecte fosc i fastigós no ho entenia. Criaven molt, podien invadir cuina, celler, l'espai entre armaris i parets i més que no es diran.
I no obstant feia temps que seguia la mateixa tàctica. I a partir d'aquí que s'espavilés amb el que es trobés. Un cotxe esclafaire, el més segur.
La dona salvadora - amb majúscula recorda nom més de senyora dels anys seixanta que es neteja els peus en una palangana d'alumini abonyegada i que fa mitja pudor de suat i va abillada amb una bata restaire de qualsevol deix enganyós de sensualitat- ignorava que aquest darrer escarabat negre -no era ben bé una panerola- havia aconseguit assolir una acàcia de flors conillets liles. El terra n'era esquitxat i hi havia taques d'haver estat malmeses pel pas de qui no hi para atenció ni alça el cap per admirar aquells tons de verd i calma.
Aquí va finar: quan un cotxet de criatura acabada de nèixer feia camí conduït per pares nous de trinca.
Quan l'engegava cap al carrer -i mirava que fos tirant a la vorera de l'altra banda, a tocar d'una plaça- procurava que quedés de potes a terra, que espeternegant tenint-les de cara al cel allò era un infern.
No podia matar-lo. No pas per haver llegit en època d'estudiant a Kafka, no, perq més que matava mosquits tigre i formigues si apareixen desmesuradament.
Aquell ajudar a un insecte fosc i fastigós no ho entenia. Criaven molt, podien invadir cuina, celler, l'espai entre armaris i parets i més que no es diran.
I no obstant feia temps que seguia la mateixa tàctica. I a partir d'aquí que s'espavilés amb el que es trobés. Un cotxe esclafaire, el més segur.
La dona salvadora - amb majúscula recorda nom més de senyora dels anys seixanta que es neteja els peus en una palangana d'alumini abonyegada i que fa mitja pudor de suat i va abillada amb una bata restaire de qualsevol deix enganyós de sensualitat- ignorava que aquest darrer escarabat negre -no era ben bé una panerola- havia aconseguit assolir una acàcia de flors conillets liles. El terra n'era esquitxat i hi havia taques d'haver estat malmeses pel pas de qui no hi para atenció ni alça el cap per admirar aquells tons de verd i calma.
Aquí va finar: quan un cotxet de criatura acabada de nèixer feia camí conduït per pares nous de trinca.
Comentaris
-
Escarbat BumBum[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 25-06-2015 | Valoració: 10
El món dels escarabats és tota una història de potetes en moviment. Pobres bestioles, a qui molta gent odia, amb un pànic brutal. Quina diferència hi ha entre un escarbat i una gamba? Potetes per aquí, closquetes per allà, etc. Els uns els odiem, els altres, a la panxa. Sort de la Mena que els hi fa un homenatge ben merescut, malgrat que els enviin a l'altra vorera del carrer; panxa a terra, això si. Una abraçada.
Aleix
-
molt bonic[Ofensiu]montserrat vilaró berenguer | 23-06-2015 | Valoració: 10
M'agrada
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
440270 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com