Les últimes campanades de Lapor

Un relat de: Concurs de Microrelats Arc a la Ràdio
Les últimes campanades de Lapor

Tot comença al fons de l’oceà, on habiten les dees i descansen les mortes. Ho veig cada nit als meus somnis. Amagada en els túnels d’aquest barri sense honor que ens fa de llar a les que no en tenim, m’allibero de la presó del temps i em perdo pels records del que ha sigut, és i serà la meva vida.
Les arrossegades arribaran a trenc d’alba i jo no viuré per veure-ho. Abandonaran les valls submergides que fa segles acullen les nostres difuntes. Esperaran sota la superfície fins que, amb una tempesta d’estiu, el mar les escupi a la platja. La marea estarà baixant ja, i deixarà a la vista uns cossos de pell cendrosa. Durant les hores mudes que precedeixen el dia, romandran inertes sobre la sorra humida, assecant-se sota les llunes i les estrelles.
Les pescadores tornaran amb les xarxes atapeïdes de peixos morts. Seran les primeres a veure-les i donaran l’alerta a la ciutat. Les campanes que tant temem des de ben petites començaran a sonar, i la Guàrdia de Lapor correrà a la platja amb torxes i fusta seca.
Serà massa tard.
Les arrossegades s’alçaran amb el fum de les pires. Algunes guàrdies fugiran en reconèixer rostres que anys enrere van acomiadar amb les onades, transformats per les aigües en horrors d’ulls buits i sal. D’altres abraçaran les flames per salvar-se de servir per sempre a les dees de les profunditats.
El pànic s’escamparà per Lapor. Les arrossegades es retrobaran amb les que en altres temps les van estimar i se les emportaran cap a l’oceà, als palaus de fusta podrida i foscor on oblidaran el seu nom i la seva voluntat.
L’olor d’aigua salada i de putrefacció serà l’únic que quedarà sobre la ciutat quan les arrossegades marxin, i jo no seré més que una closca buida recoberta d’algues i mol·luscs. Amb els corrents marins per brúixola, els ulls velats per l’escuma del mar i el record de les onades que em van arrencar la vida, erraré pels carrers buits de Lapor, buscant quelcom que mai vaig tenir.


Maria Arazo

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: