Cercador
Les últimes campanades de Lapor
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
Les últimes campanades de Lapor
Tot comença al fons de l’oceà, on habiten les dees i descansen les mortes. Ho veig cada nit als meus somnis. Amagada en els túnels d’aquest barri sense honor que ens fa de llar a les que no en tenim, m’allibero de la presó del temps i em perdo pels records del que ha sigut, és i serà la meva vida.
Les arrossegades arribaran a trenc d’alba i jo no viuré per veure-ho. Abandonaran les valls submergides que fa segles acullen les nostres difuntes. Esperaran sota la superfície fins que, amb una tempesta d’estiu, el mar les escupi a la platja. La marea estarà baixant ja, i deixarà a la vista uns cossos de pell cendrosa. Durant les hores mudes que precedeixen el dia, romandran inertes sobre la sorra humida, assecant-se sota les llunes i les estrelles.
Les pescadores tornaran amb les xarxes atapeïdes de peixos morts. Seran les primeres a veure-les i donaran l’alerta a la ciutat. Les campanes que tant temem des de ben petites començaran a sonar, i la Guàrdia de Lapor correrà a la platja amb torxes i fusta seca.
Serà massa tard.
Les arrossegades s’alçaran amb el fum de les pires. Algunes guàrdies fugiran en reconèixer rostres que anys enrere van acomiadar amb les onades, transformats per les aigües en horrors d’ulls buits i sal. D’altres abraçaran les flames per salvar-se de servir per sempre a les dees de les profunditats.
El pànic s’escamparà per Lapor. Les arrossegades es retrobaran amb les que en altres temps les van estimar i se les emportaran cap a l’oceà, als palaus de fusta podrida i foscor on oblidaran el seu nom i la seva voluntat.
L’olor d’aigua salada i de putrefacció serà l’únic que quedarà sobre la ciutat quan les arrossegades marxin, i jo no seré més que una closca buida recoberta d’algues i mol·luscs. Amb els corrents marins per brúixola, els ulls velats per l’escuma del mar i el record de les onades que em van arrencar la vida, erraré pels carrers buits de Lapor, buscant quelcom que mai vaig tenir.
Maria Arazo
Tot comença al fons de l’oceà, on habiten les dees i descansen les mortes. Ho veig cada nit als meus somnis. Amagada en els túnels d’aquest barri sense honor que ens fa de llar a les que no en tenim, m’allibero de la presó del temps i em perdo pels records del que ha sigut, és i serà la meva vida.
Les arrossegades arribaran a trenc d’alba i jo no viuré per veure-ho. Abandonaran les valls submergides que fa segles acullen les nostres difuntes. Esperaran sota la superfície fins que, amb una tempesta d’estiu, el mar les escupi a la platja. La marea estarà baixant ja, i deixarà a la vista uns cossos de pell cendrosa. Durant les hores mudes que precedeixen el dia, romandran inertes sobre la sorra humida, assecant-se sota les llunes i les estrelles.
Les pescadores tornaran amb les xarxes atapeïdes de peixos morts. Seran les primeres a veure-les i donaran l’alerta a la ciutat. Les campanes que tant temem des de ben petites començaran a sonar, i la Guàrdia de Lapor correrà a la platja amb torxes i fusta seca.
Serà massa tard.
Les arrossegades s’alçaran amb el fum de les pires. Algunes guàrdies fugiran en reconèixer rostres que anys enrere van acomiadar amb les onades, transformats per les aigües en horrors d’ulls buits i sal. D’altres abraçaran les flames per salvar-se de servir per sempre a les dees de les profunditats.
El pànic s’escamparà per Lapor. Les arrossegades es retrobaran amb les que en altres temps les van estimar i se les emportaran cap a l’oceà, als palaus de fusta podrida i foscor on oblidaran el seu nom i la seva voluntat.
L’olor d’aigua salada i de putrefacció serà l’únic que quedarà sobre la ciutat quan les arrossegades marxin, i jo no seré més que una closca buida recoberta d’algues i mol·luscs. Amb els corrents marins per brúixola, els ulls velats per l’escuma del mar i el record de les onades que em van arrencar la vida, erraré pels carrers buits de Lapor, buscant quelcom que mai vaig tenir.
Maria Arazo
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
298159 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!