les pedres de la memòria

Un relat de: quetzcoatl

Còmplices de l'encant quotidià, de les rialles i els jocs, també de la fugida i la por, les pedres vibren.
Elles, plenes d'història, llepades per l'alè de mil matinades i dits de poeta, desgastades pel gris-hivern de vents gelats i tempestes...
Elles, pesades però dòcils, com el bressol del Temps s'eleven i ordenen amb l'harmonia de lleis mil.lenàries, amb angles, arestes i tangents i, a la fi, quan arriben a nosaltres en forma d'arquitectura, somriuen pacients i potser un xic tristes. Des del cor fosc i fred somriuen, erosionades pel passat i alhora plenes a vessar d'aquest mateix passat i el nou present del dia a dia.
Són tan velles ja, però segueixen demanant vent i llepades, aigua i carícies.

Així s'alça la vella casa any rere any amb la façana plena de miracles i les entranyes durant segles eixorques, acollint la visita curiosa dels nouvinguts i el retrobament afectuós dels amics. Vestida per l'ocasió amb petites flors de Sant Joan com estrelletes aborrallonades en cistelles sobre la pedra; amb taronges i llimones i albercocs inflats de colors de foc; espelmes com petits camins cap a illes de la memòria; i tu, vestit de blanc, recolzat a la columna de la galeria amb una copa de cava a la mà i els ulls esglaiats, perduts enllà dels pantans i les fogueres llunyanes, tu que no podies faltar en el cor d'aquest paisatge.

No em diguis el teu nom; ballem aquest jazz en aquesta nit estrellada.
Em contagien nostàlgia les cançons lentes i l'allargar de les paraules que recorden aquells sentiments difícils d'oblidar, fins i tot en les nits més màgiques.
M'omplo els pulmons amb la fragància de la teva pell; quin mal reconèixer-te en el càlid baf d'una abraçada ballable... Tot i que potser et retrobaria sota la pell de qualsevol home o enganyaria el teu record amb invents d'alquímia. La irracionalitat pot ser tan generosa...
El mirall dels teus ulls m'espanta! És aquesta la cara que enamora i desenganya? Sempre mutant. Desfent l'abraçada em faig més petita i em reconforta la foscor: coixí distès d'ombres i silencis.

Passos accelerats sota la llarga tela i la cintura que t'enyora. La foscor dels cingles com un ultimàtum de la nit més curta. Una nit com tantes d'altres que sempre t'invoca, fantasma massa amic de la consciència. I, inconscient, sempre hi ets allà on et penso: com una imatge fixa, intangible, en tons grisacis i aigualits. Fred com el marbre.

La rugositat de les pedres. Velles, plenes d'història. Palpar-les amb la mà estesa sobre un record aspre i gris; llepades en blanc i negre, com un passat nostàlgic.
Fredes, velles, invocant des dels cors grisos aquells camins cap a la memòria; memòria distesa, fosca, inabastable.
Vibrant eternament sota l'alè fresc de les futures matinades i les goles pregones i obscures dels cingles que et recorden.


Comentaris

  • Sentiments[Ofensiu]
    Filalici | 14-03-2006

    Parles d'una nit important, però no del que hi passa, sinó del que és absent.
    Les pedres, on tot hi queda grabat, fins i tot els sentiments, els records, veritables protagonistes d'un relat que aconsegueix ser eteri i dens a la vegada.
    Fas servir un llenguatge acurat, i molt ric, ple d'imatges gens trivials. Felicitats.

  • Crec,[Ofensiu]
    Lavínia | 06-09-2005 | Valoració: 10

    també, que les pedres tenen memòria o, si més no, nosaltres la hi veiem i la hi pressentim, així que aquesta peça de jazz, que tu vols ballar amb elles, es transforma en una dansa tranquil·la a voltes i trepidant altres en el meu interior.

    Aquest relat-poesia-assaig que has fet quetzcoalt em refermen dues coses que jo també "pressento" quan et llegeixo:
    a)la teva sensibilitat i com de bé ho saps transmetre.
    b) que la presència de les pedres amaga una ànima emotiva.

    Petons, bonica!

    Lavínia

  • els meus records, la meva memòria pedres incandescents[Ofensiu]
    instants | 13-08-2005

    viure, el secret és viure... no fa falta que digui res més.

  • Has passejat mai..[Ofensiu]
    blaumar | 03-08-2005

    descalça per la sorra, quan la fresca de la nit i l'humitat del mar et fan estimar la sorra ara agradablement calenta. Aleshores, no sé ben bé perquè, sempre recordo amors perduts.
    Bé ara no m'ha calgut la platge, gràcies.

  • L'enyor...[Ofensiu]
    Maragda | 30-07-2005 | Valoració: 10

    M'has emocionat de debò Quetzcoatl! Quanta nostalgia, quant d'amor s'hi amaguen rera les teves paraules! Amor pels records, les vivències i els indrets on les vas viure. Fins i tot amor a l'enyor. I la tristesa, pel no assoliment de quelcom inabastable, brolla per totes les esquerdes d'aquest relat, com si fossin les juntures de les pedres...
    Un relat impregnat de gràcia on la beutat n'és la senyora indiscutible.

    L'enhorabona i una abraçada!

  • Pedres, pans i encants[Ofensiu]
    xesco | 27-07-2005


    Hi ha qui diu que els catalans, de les pedres en fem pans. Tu ens demostres que ets capaç de fer-ne cants (o encants!).

    Quetzcoatl, amb aquest poema en prosa desmuntes la teoria del "menos da una piedra"!

    Segueix així!!!!!

    APA10!!!!

    Xesco

  • Sentiments difícils d'oblidar[Ofensiu]
    Jofre | 27-07-2005 | Valoració: 10

    Quetzcoatl,

    Ara ets tu que alenteixes el paisatge: tan ric, tan bell com sempre.

    Una prosa poètica que és un buidatge interior que legitima la memòria i la reclama per viure el present ple de desig.

    Més encara: de les pedres, en descrius tots els seus matisos i connotacions.
    Ens bades de nou el teu cor.
    Les teves vivències i records retornen i es revifen... un nou detall, un nou instant, que el temps atresora en la memòria dels qui bateguen intensament.

    Una abraçada.

  • Comences amb pedres[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 26-07-2005

    i acabes amb pedres, entremig coses més tendres.

    Com sempre ens omples d'imatges carregades d'enyor...

    una abraçada entre mars, quetzcoatl.

  • Una intensa[Ofensiu]
    brumari | 25-07-2005

    divagació poètica entre les pedres de la memòria, les pedres sempre callades, però que amb la vareta màgica de la teva ploma ens diuen tantes coses.

    Captivadora com sempre, Quetcoatl.

    Petons

  • si les pedres...[Ofensiu]
    Gica Casamare | 25-07-2005

    Si les pedres poguessin ens fotrien uns bons cops de roc!!! quantes bestieses hem fet amb el testiomoniatge de les silencioses pedres?
    Però el teu relat, amiga meva, no va per aquí, doncs evoques els records compartits per ella i potser per ell, però segur per les pedres, les silencioses pedres amb qui els hi pots parlar dels bells records però que mai et respondran...

  • delicat, poètic i profund...[Ofensiu]
    ROSASP | 25-07-2005

    Sempre he pensat que les pedres amaguen grans misteris, paraules pessigades al vent, carícies de molts sols i llunes que les amaren de misteris.
    En elles queda reflectida la força de les aigües, la erosió de cada instant viscut, arrodonides i amoroses formes, cantelludes i abruptes d'altres cops.
    Les teves pedres de la memòria són un extracte de poesia que neix d'una mirada de dins a fora, almenys aquesta és la sensació que m'ha donat la suau cançó de les teves paraules plenes de vida i eterns enigmes...

    Una abraçada molt gran i fins aviat!


Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de quetzcoatl

quetzcoatl

90 Relats

822 Comentaris

161015 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Diuen que vaig néixer amb presses... a les escales de ca la llevadora. De la meva infància no recordo gairebé res, però devia ser maca.

D'adolescent m'agradava la creació i escrivia molt però "vivia" poc. Després d'uns anys d'efervescència em vaig apagar; vaig passar un parell d'anys una mica perduda, passiva i superficialment.
Finalment vaig fer les maletes i me'n vaig anar un temps a centreamèrica. Allà em vaig despertar del tot i vaig viure tan intensament que si m'hi hagués quedat el cor m'hauria estallat. Vaig tenir temps de sentir-me sola, acompanyada, enamorada, desolada; vaig fer projectes, vaig construir coses, vaig destruir-ne algunes i deixar-ne d'altres; vaig conèixer paratges i persones meravelloses; també em vaig començar a conèixer a mi mateixa; vaig obrir les portes del meu esperit, vaig créixer... A través de relatsencatalà vaig escriure i molt, i de moment ha estat la meva època més prolífica relatairement parlant.

Quan vaig tornar de centreamèrica, vaig estudiar infermeria i em va agradar molt —però no em veig treballant en un hospital o ambulatori. Vaig conèixer el meu home i vam començar a plantar i a ser més autosuficients. Des de llavors la sobirania alimentària i la salut humana i mediambiental són dos temes en els que crec i que em motiven molt.
El 2009 vam tenir una nena. És l'experiència més fascinant que he tingut mai i constantment aprenc i desaprenc coses a través d'ella. També és cert que des de llavors tinc molt menys temps per a mi i en conseqüència per escriure, però espero anar-lo recuperant. De moment intento ser tant bona mare com puc i combinar-ho amb l'hort i el dia a dia.
El temps passa volant però me n'adono que amb una bona actitud davant la vida, no cal esmerar-se en buscar la felicitat que tant vaig idealitzar en l'adolescència, després del primer amor. La felicitat és un camí i una manera de fer i viure. Som els únics responsables de les nostres vides i penso que amb intuïció podem acabar familiaritzant-nos amb l'atzar.
Tanmateix penso que també he de dir que no podem eludir la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim envers les grans injustícies i profundes desigualtats que passen cada dia al nostre món.


Espero que us agradi algun dels meus relats!

teaspoontrader@gmail.com