Les dues cares de l'espanyolisme

Un relat de: copernic

En la vida, hi ha dues classes de persones que et diuen no, unes ho fan directament. Sense vaselina, t'engalten la interjecció entre costella i costella i no et deixen cap oportunitat per explicar-te ni cap altra sortida que la retirada. Altres, en canvi, t'agafen pel braç i t'expliquen i argumenten i s'excusen per a, després d'una llarg rosari de circumloquis, dir-te que allò que els hi demanes és impossible d'aconseguir per una una pila de motius que et raonen un a un, et diuen que els hi sap molt greu, que pot ésser, en una altra ocasió, que no et tanquen cap porta si no que la deixen mig oberta, però el resultat final és el mateix. Et quedes sense el que havies vingut a demanar, en el segon cas, a més, amb cara de babau.

Amb el finançament de l'Estatut de Catalunya passa el mateix. Després de passar-lo pel ribot, polir-lo i abrillantar-lo encara s'ha d'anar a Madrid a negociar. De moment, el que varen fer els socialistes és, per aigualir-ho encara més i que no semblessin unes converses bilaterals, convidar-hi a tots els presidents de comunitats governades pel P.S.O.E.. D'aquesta manera, el que havia d'ésser una negociació a dues bandes es convertia en una reforma del sistema de finançament autonòmic, quan, a la majoria, ja els hi semblava bé l'actual. Després el ministre Solbes afirma que cap president de comunitat ( el parany ja queda col.locat parlant en plural) pot aspirar a a aconseguir un 100 % de les seves reivindicacions i que s'hauria de conformar amb un 50 ó 60 %. És a dir, aquella dita tan catalana de "Perdem un llençol a cada bugada". Si després de les hàbils passades de ribot, polidores i abrillantadores i pendents encara del recurs presentat al Tribunal Constitucional, ens havíem quedat amb la meitat, després del cafè per a tothom, haurem de tornar cap a casa amb una esquifida quarta part del que el 90 % del Parlament de Catalunya havia considerat necessari per finançar-nos.

Com estranyar-nos, doncs del fet de que una enquesta encarregada per la Universitat Oberta de Catalunya conclogui que una major part dels catalans (per primera vegada) votarien a favor de la independència en un hipotètic, impossible i il.legal (tal com estan les coses) referèndum? Que pot ésser deixen alguna altra sortida oberta aquest professionals de la xerrameca, de l'entabanament i del braç a l'esquena?

Comentaris

  • Un bon relat, noi.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 30-06-2008 | Valoració: 9

    M'agrada força aquest relat, i les coses que expresses en ell, amb la vitalitat que hi ha posada.

    Felicitats, copernic. Ens aniria molt bé més gent com tu al catalanisme!!

  • ho expliques molt bé però...[Ofensiu]
    ixnuir | 28-06-2008

    et donaré la meva opinió que, de ben segur crearà polèmica:

    tu estas parlant dels espanyolistes que et neguen certes coses que qualsevol català catalanista i sobiranista (cap d'aquests tres adjectius és exactament el mateix) demanaria, però potser el nostre error més típic és caure en la creença errònia de que quasi tots els catalans són catalanistes i una majoria d'aquests són sobiranistes i/o nacionalistes.
    Però no és pas així, a Catalunya hi viu força gent que es pot sentir espanyola (que no significa pas espanyolista i/o nacionalista de l'altre cantó) o fins i tot gent que es pot sentir ben catalana però no catalanista ni molt menys sobiranista. No sé si m'explico...

    És per aquest raonament pel que crec, sincerament, que si es fés un referendum (mesura que tot govern hauria de garantir com a part necessària de la democràcia) no s'hauria de plantejar només independència sí o no, s'hauria de poder triar entre diverses opcions com per exemple (i no tenen perquè ser aquestes, només és un exemple):
    - Espanya com a Estat unitari
    - Espanya com a Estat autonòmic sense distincions ni privilegis específics
    - Espanya com a Estat autonòmic amb distincions i privilegis específics
    - Espanya com a Estat federal
    - Espanya com a federació d'associacions amb lliure dret a independència
    - Catalunya com a Estat (ja veuríem de quin tipus) independent d'Espanya
    - Els Països Catalans com a Estat (ja veuríem de quin tipus) independent d'Espanya

    imagina't si n'hi ha per triar!
    _____
    ixnuir

  • A risc de formar part de la segona tipologia[Ofensiu]
    T. Cargol | 28-06-2008

    et dic el que em ve al cap; el primer és allò de l'art de guerra: "si no ets prou fort i no saps ser dèbil seràs derrotat", fa poc més o menys.
    I acte seguit el que em va dir el meu fill gran quan feiem una partida de poker:
    ets un igualador. Es veu que hi ha una tipologia de jugadors de poker que igualen sempre i mai o abandonen la jugada o arrisquem.
    Jo crec que això és perquè encara no sabem que sóm, quants som, on volem anar.
    Alguns es pensen que sóm tots una còpia de Guifré el Pilós i que aquest era bo. Altres que "se sienten conyo" esto és Espanya. Primer hem d'aprendre qui sóm.
    Un altre aspecte és no ser ingenus; les coses en política tenen una dinàmica pròpia no voluntarista, de manera que tu tibes cap a una banda però el vaixell no segueix exactament les teves ordres perquè el mar i el vent també compten, no?
    Una altra manera de seguir en la segona tipologia - perquè no n'hi ha d'altra - és recordar un altre proverbi; tens dues orelles i una sola boca perquè has d'escoltar el doble del que parles.
    Un cop em vaig discutir - civilitzadament - amb un d'esquerra perquè ell deia que jo no reconeixia el dret d'autodeterminació - ergo, no era demòcrata - i jo li deia: si hi hagués una gent amb cabell blau a qui es fes la guitza aquest s'acabarin autodeterminant defensant-se. Però el sol fet de tenir el cabell blau no significa que hagis de fer casa a part.
    Jo crec que s'ha de mostrar muscul però fer només passos segurs - endavant, clar! -. Segons indica l'art de la guerra xinés.

  • ben argumentat![Ofensiu]
    Rosalita | 28-06-2008 | Valoració: 9

    m'ha agradat l'argumentació, i la desgranació del tema ho comparteixo totalment. M'enerva l'espanyolisme a casa nostre, i sóc tan innocent, que encara em sorprèn que quedi un alt % de la gent que no es decanti per la independència... o són ells els innocents?

  • Havia promès no extendre'm, i mira...[Ofensiu]
    lluisba | 27-05-2008

    Encara insisteixo una mica més, el justet. El perill del nacionalisme és que parteix d'una base errònia: Catalunya no és cristiana, ni de dretes ni d'esquerres. Ni independentista ni espanyolista. Les persones tenen ànima, consciència i emocions, però no els pobles. Això és un joc perillós que cal evitar: serveix per a defensar i promoure catàstrofes i desgràcies (i sinó, preguntem-ho als alemanys, a veure què hi diuen). Ara ho fan servir els bisbes per defensar l'educació cristiana, per exemple.

    Cal promoure l'autogestió com un valor personal, però no col·lectiu. Jo, per exemple, mai no m'apuntaré a cap proposta que em facin des de CiU: ni cases grans ni falòrnies. Hauríem d'avançar per la via d'una autogestió en positiu, i aplicada a la vida diària de cadascun de nosaltres. Si parlem de diners, parlem de diners. Però no els barregem amb les banderes.

  • i de moment què...[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 27-05-2008 | Valoració: 10

    seguim fent cara de babaus quan ens trobem amb la mà a la cartera i aquesta buida?
    Estic d'acord amb Lluisba, però enlloc de planyer-nos per la mala sort i la poca vista que tenim -o bé tenen alguns polítics- els catalans, penso tot sovint sí és que ja ens va bé que tot rutlli així, i enlloc de dir, canviem de tema i cerquem una eixida millor, si algú en té una idea, posar-la sobre la taula, i si no es que en realitat ja ens va bé que ens volguem suicidar, o mai podrem demostrar si som valents o porucs, i ara com ara, la xicota ens té per porucs, i així ens brilla el pel, com diu la dita.
    Per cert, podriem penjar aixó en el forum, igual alguns altres donen més opinions. Però potser no, que et treuriem comentaris al teu assaig.
    Una abraçada nois.

    Ferran


    PS
    Per cert, com pots observar, de comentaris tècnics, cap, però el fet de que ja t'hem contestat dues persones vol dir que has expossat bé el tema, i amb concreció literària i correcció d'estil. Com és el teu costum.

  • Nacionalisme i capacitat negocial[Ofensiu]
    lluisba | 27-05-2008 | Valoració: 9

    Crec que al principi del teu text dones una clau per comprendre la segona part: què cal fer quan algú diu "no" o quan algú s'escuda rera mil excuses i arguments? No hi trobes resposta, però potser n'hi ha. El llenguatge assertiu. Més enllà d'una moda, pot ser una estratègia negociadora immillorable. El que no funciona és l'enfrontament, o anar-se'n a una postura tan poc hàbil des del punt de vista d'un negociador com és respondre amb l'amenaça d'un referèndum. Aquest no és el lloc per desenvolupar una tesi, però t'asseguro que des de la perspectiva de la negociació, la jugada és un autèntic exemple de catàstrofe, de fracàs anunciat. Salvant distàncies i tot el que vulguis, s'assembla a aquella situació: la xicota ens diu que ens edeixa, i nosaltres li responem que si ho fa ens suïcidarem. Error! Ella trobarà més motius encara per deixar-nos, i al damunt a nosaltres no ens quedarà més remei que demostrar que l'amenaça era mentida, i que no tenim paraula (o bé ens suïcidem, i llavors ho hem perdut tot, opció poc intel·ligent).
    L'amenaça del referèndum seria l'opció d'un ingenu o bé una estratègia planificada per a què "aquí no passi res". Més encara quan ele referèndum es planteja a uns ans vista. T'imagines dient-li a la xicota: "Si em deixes em suïcidaré el 2.014"?

    El problema també rau en què aquí s'enfronten dos nacionalismes: i fa de molt mal negociar amb nacionalistes oposats. Hauríem de trobar un altre àmbit de discussió.

Valoració mitja: 9.25

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

347046 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...