Cercador
Les debilitats d'en Ximí
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Quan en Ximí (allò de dir-se Maximí li minimitzava la potència) s'eximia de la vida quotidiana (equació de vida avorrida) era feliç. I podia assegurar que era a la platja nudista de la punta del riu Braquiquitó, conegudíssim com a Punta Quiquitona, que feia somriure: quedava simpàtic i si s'hi passejava algú a vendre-hi suc de síndria al vint per cent fruita i la resta aigua de l'aixeta més dubtosa -treballador explotadíssim que amb la recaptació de cinquanta ampolletes el jefe li tenia el salari cobert i encobert-...bé, si hi passava -que hi passava i sense passar gens, que tenia patuleia per mantenir- era prou probable que n'hi compressin regatejant amb més celeritat que alguna regata que s'estilava a l'aigua entre esguards bovins de pops involucionats, pobrets, ben trastocats per culpa de com de contaminat estava el medi.
En Ximí tenia no més anys que quaranta i no menys que quaranta. No el treies d'aquí. Era el rei d'aquell indret perquè tenia el pit més pelut (d'un sexy per a trencar pintes) que un govern amagat sota la corrupció. Sabia inflar-lo i com que tenia certa traça pescadora agafava un rall i el llençava sobre fèmines abillades amb tèxtils de dues peces: era com una multa. Havien de desvestir-se, allà estava 'integggdit' (li encantava mostrar com en sabia, de francès...i que li tornessin), que calia anar nu, nuet, despullat, despulladet.
Després s'estirava a la sorra sobre una tovallola de forma ovalada de material de roba de sac d'una rebesàvia i lligava amb dones que tinguessin un mitxelí fi i un cabàs ple per tal d'anar a dinar a la guingueta més sofisticada i si el bon vinet feia la seva feina...pujarien més tard a la barca de fusta de chitalpa, pitofiets ell i ella, en pilota picada, i un cop les ones els aparquessin a la llenca idònia, deixarien que els gronxessin mentre s'ho passaven teta (de monja, és clar).
Però aquella vegada una medusa gelatinosa a més no poder va picar el taló dèbil d'en Ximí. L'home, mosquejat, va capbussar-se per tal de liquidar aquell ésser que ostentava fotre's amb ell.
Va ser llavors que una tintorera, camuflada en un núvol de tinta de calamar (o cala'oceà', no toquéssim mot prohibit -integggdit-) se li va menjar el pàmpol de l'orella esquerra.
Descompensat pampolarment i taló afectat, en Ximí no va servir per a res. L'acompanyant li va dir de tot i més.
Des d'aleshores que va menester tornar a dir-se Maximí: per recuperar energies que l'excés de platja i les seves derivacions li havien comportat.
En Ximí tenia no més anys que quaranta i no menys que quaranta. No el treies d'aquí. Era el rei d'aquell indret perquè tenia el pit més pelut (d'un sexy per a trencar pintes) que un govern amagat sota la corrupció. Sabia inflar-lo i com que tenia certa traça pescadora agafava un rall i el llençava sobre fèmines abillades amb tèxtils de dues peces: era com una multa. Havien de desvestir-se, allà estava 'integggdit' (li encantava mostrar com en sabia, de francès...i que li tornessin), que calia anar nu, nuet, despullat, despulladet.
Després s'estirava a la sorra sobre una tovallola de forma ovalada de material de roba de sac d'una rebesàvia i lligava amb dones que tinguessin un mitxelí fi i un cabàs ple per tal d'anar a dinar a la guingueta més sofisticada i si el bon vinet feia la seva feina...pujarien més tard a la barca de fusta de chitalpa, pitofiets ell i ella, en pilota picada, i un cop les ones els aparquessin a la llenca idònia, deixarien que els gronxessin mentre s'ho passaven teta (de monja, és clar).
Però aquella vegada una medusa gelatinosa a més no poder va picar el taló dèbil d'en Ximí. L'home, mosquejat, va capbussar-se per tal de liquidar aquell ésser que ostentava fotre's amb ell.
Va ser llavors que una tintorera, camuflada en un núvol de tinta de calamar (o cala'oceà', no toquéssim mot prohibit -integggdit-) se li va menjar el pàmpol de l'orella esquerra.
Descompensat pampolarment i taló afectat, en Ximí no va servir per a res. L'acompanyant li va dir de tot i més.
Des d'aleshores que va menester tornar a dir-se Maximí: per recuperar energies que l'excés de platja i les seves derivacions li havien comportat.
Comentaris
-
Pobre Ximí...[Ofensiu]Montseblanc | 07-12-2016
...i que doni gràcies, perquè anant nuet com anava, encara es va escapar prou "sencer" de tota aquella "fauna salvatge"...
M'encanta la teva imaginació i el teu humor, i totes aquestes paraules que saps i les que t'inventes.
(la Montseblanc no té facebook però t'hi he vist, he vist la nena que portes a dins, que se't nota molt a fora, felicitats!)
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
440270 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com