L'entrevista

Primera entrevista de feina. En Blai se n'assabenta que la cap de personal és una dona. Cap problema, sol tenir èxit entre les dones. El càrrec és seu.
Li aconsellen vestir amb elegància i opta per una estètica tradicional d'executiu. El problema és que al setembre encara fa calor i comença a suar.
El rep la Linda Vallirana, d'uns quaranta cinc anys ben portats, pel-roja, mirada penetrant i somriure irònic.
—Senyor Llompart! Tregui's l'americana, si es plau. O seré jo qui comenci a suar.
—Perdoni... És que...
—Fa molta calor, senyor Llompart.
—Sí, té raó.
—Bé. Quin és el motiu pel qual ha escollit la nostra empresa?
—He acabat la universitat i...
—Té parella?
—Eeh... Surto amb una noia...
— Blai... No et sap greu que et tutegi? Fora corbata! No sé com la pots suportar... Descorda't la camisa, home!
Es recolza a la taula davant d'ell. Pren el currículum, se'l mira i observa al noi.
—La foto no et fa justícia. Ets millor en persona.
No sap que contestar. Remuga un “gràcies” gairebé inaudible.
—T'he de dir una mala notícia. El lloc de community manager ja està ocupat. Però... Aquesta es una empresa d'audiovisuals: cinema, televisió i publicitat. És possible que encaixis en algun dels nostres projectes. Aixeca't.
La Linda li acaba de descordar les botons de la camisa.
—Què fa? —pregunta ell, astorat.
—Res, només comprovo si tens aptituds.
El treu la camisa. Li passa un dit des del coll fins el melic. Arriba al cinturó.
—Prou!
—Noi! Vols treballar, sí o no? Penses que amb un títol tindràs les portes obertes. Doncs ho sento, no va així la cosa. A veure?... Fora roba, sobre tot els mitjons. No hi ha res més poc sexual que un home despullat amb mitjons.
Queda amb calçotets estampats.
La Linda riu. Li acaricia el pit, l'estomac, el ventre... Li planta la mà sobre els calçotets, just als testicles. Torça el gest.
—Uuui! Això no funciona. No seràs marieta?
—Marieta jo? No, és clar que no. Els nervis...!
Ella somriu. Una petita venjança per tantes entrevistes que va patir de joveneta.

Pseudònim: Estefania