L'entrepà (Repte 334)

Un relat de: deòmises

Mai no he sabut controlar l'estómac i he deixat que em seduís el menjar. Potser fruit de l'atzar o del meu mal cap, aquell entrepà de botifarra de pagès que em van oferir va fer que perdés el nord i oblidés la meva vida de quatre cartrons pudents en un racó amagat darrere de l'església del poble. La flaire de l'entrepà, el panorama no gaire bo i la fam dia sí dia també, van fer que botés dins de la furgoneta d'aquell homenàs sense dubtar-ho ni un segon. Aquella semblava una segona oportunitat en la meva vida, que no creia escrita enlloc del meu destí (hi ha homes que pensen que tot ja està decidit), però que cegament seguia.

La furgoneta es va aturar després de molts quilòmetres de conducció per carreteres poc transitades i incòmodes pels sotracs continuats. L'asfalt brillava per la seva absència. Tot de muntanyes formaven el paisatge al meu voltant. La petitesa que sentia a la gran ciutat no era res comparada amb la que sentia davant d'aquells cims rocosos, jo que mai no m'havia allunyat de la mar fins llavors... Imagineu com n'estava, d'impressionat, que les ganes d'orinar no em van permetre cercar un arbre i m'ho vaig fer sobre. Allà, un nou grup d'individus esclafí a riure en veure'm.

Però la placidesa va acabar en el precís instant que vaig descendir de la furgoneta. Un cop de gaiato va doblegar-me l'espinada i el segon impacte va emmudir-me les queixes del primer. A crits van assenyalar-me la barraca de pedra seca, a garrotades m'hi van dirigir mentre sentia els bels d'ovelles espantades que provenien del seu interior. Cada cop veia que aquell grup maltractava premeditadament els animals. Les ovelles feien pena embotides dins de la xardor d'aquella barraca minúscula, ferides per totes bandes, mossegant-se entre elles amb ràbia. I a mi em tocava treure-les amb el perill de ser atropellat per milers de potes descontrolades d'aquelles bèsties esporuguides i dur-les a l'escorxador d'una gran ciutat. Era l'únic que sabia, res de noms.

Aquest va ser el meu primer contacte amb els pastors. Des d'aquell dia, cada viatge que fem a la gran ciutat és un repte per aconseguir una nova oportunitat d'escapar d'aquells ogres que em tenen descuidat i mal alimentat, de trobar una velleta que m'aculli. Però potser hauria d'haver nascut pequinès minúscul i amb pedigrí en lloc de petaner grossot i sense valor...

Comentaris

  • FELICITATS![Ofensiu]
    nuriagau | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

    Núria Gausachs i Cucala

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

306091 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978