L'encarregat

L’encarregat

En Raimon Vilamat fruïa de la seva feina i quan apuntava l’alba, ja no surava. Necessitava esmorzar i sortir de casa a treballar. Se sentia tan necessari que creia que sense ell tot s'aturaria.
Vivia en la casa que la mateixa companyia li facilità quan arribà al càrrec. Per arribar a l’oficina sols tardava cinc minuts a peu, però ell mitja hora abans del canvi de torn, ja hi era.
Cada dia sortia uniformat amb el vestit de botons daurats i la gorra vermella, talment com un general preparat per la batalla. El primer que feia, era comprovar la llista d’activitats d’entrades i sortides. No se li havia d’escapar res ni equivocar-se, podria tenir conseqüències molt greus.
Quan hi havia una arribada, deixava el despatx es desplaçava fins al conductor, vigilava tots els moviments i fins que no havien finalitzat no autoritzava la sortida. Era un treball de gran responsabilitat i satisfet retornava a l’escriptori on apuntava la referència i les incidències. I així un dia darrere l’altre.
Tornava a casa content i gaudia de la família amb alegria.
Un matí va rebre un comunicat del seu cap, volia veure’l amb urgència. Ràpidament, li va enviar un suplent per poder fer l’entrevista. Quan arribà, la secretaria l’anuncià al seu superior el Sr. Monet, que després d’uns minuts d’espera, el va fer entrar.
—Segui Sr. Vilamat, vol prendre un cafè?
—Mot agraït Sr. Monet, feia temps que no ens veiem, com està la família, en què el puc servir?

A mesura que el director anava parlant, el rostre d’en Raimon transformava l’aspecte jovial per una cara on les arrugues anaven guanyant terreny. Els seus ulls riallers perdien la llum, la boca es tancà i ja no va dir res més.
Va sortir pensant que gràcies a ell s’havien evitat moltes desgràcies, però la tecnologia guanyava a l’home.
Mai hauria imaginat que uns indicadors sonors i visuals el substituirien, per avisar als passatgers del tren que les portes es tanquen i arrenca el comboi.
En el fons pensava, això no funcionarà mai. Ja ho veuràs!


Pseudònim
Sepusi