Leandre

Un relat de: deòmises

Sembro la veu del teu somriure en el camp desert del meu cor
I recuperaré la vida amb cada batec dels teus mots,
L'aigua de la riba tranquil·la del riu de llum que treu la set
-L'aire dels teus llavis d'oxigen martiritzant el meu present-.

Sembro el blat del teu record -l'espiga que m'ajuda a viure-
En l'artiga dels foscos llots del passat, que mai no m'oblida,
I esdevinc Leandre del fred nedant vers la teva pupil·la,
La llàntia que, contracorrent, mostra les flors del teu origen.

Hero del meu somni somort, cura'm l'esguard, que no es deslliura
De la galerna del rancor, estesa per la meva argila,
Retorna'm el dia i la vista, avui que a les palpentes visc.

Cega'm el voltor que em vigila amb les seves urpes d'enyor
I m'amenaça amb l'etern risc d'eclipsar els teus ulls d'ametista.
Sembro la veu del teu somriure en el camp desert del meu cor.

Comentaris

  • Moltes gràcies[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 23-10-2007


    No havia vist que em dediquéssis aquesta meravella, t'ho agraeixo de tot cor, tot i que no crec que mereixi aquesta atenció teva, és tot un honor, noi, més venint d'algú que escriu com ho fas tu.

    No te'l valoraré per raons obvies, però és d'aquells poemes que trigues a oblidar.

    Una abraçada, deomises.

    Sergi

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

306103 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978