Cercador
L'atracament
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
L’ATRACAMENT
-Quin fart de caminar! –va exclamar la dona esbufegant després d’haver caminat una bona estona amb el seu marit, d’ençà que el vehicle els va deixar tirats a la carretera en negar-se a funcionar sense carburant-. Caram, Jaume! Hagueres pogut fixar-te en el nivell de la benzina del cotxe.
-Potser sóc endeví, jo? Com podia saber els quilòmetres que es fan quan l’agulla marca la reserva? –afegí ell empipat pel comentari.
-D’acord, ximplet. Però com se t’ocorre xiular a un gos puçós? Per poc ens mossega.
-Molt bé, maca, i de qui ha estat la idea de fer autoestop d’una manera provocativa, ensenyant les calces? Aquell camió gairebé ens esclafa.
-Què poc sentit d’humor tens, Jaume!
-Mira qui parla: Chiquito de la Calzada en versió femenina.
-Estic feta pols, amb agulletes i segur que tinc nafres als peus, així que fes el favor de no provocar-me.
-No discutim més, Núria. Ja hem arribat.
-Per fi –sospirà ella exhausta.
Van entrar a l’estació de servei a fi de comprar una llauna de benzina. Mentre explicaven el cas a l’empleat de torn, d’amagat van aparèixer dos individus amb mitges al cap.
-Tu, caracollons! –va cridar el que portava la veu cantant-. Apa, dóna’m la pasta. Afanya’t!
-Com? –va xisclar Jaume bocabadat.
-Ja m’has sentit! Dóna’m la pasta o t’envio a l’altre barri –exigí l’atracador apuntant-lo al cap amb una pistola.
-Pel que més vulguis, Jaume, dóna-li els calés –suplicà la Núria molt amoïnada.
-Valga’m Déu! –va comentar entregant a corre-cuita la cartera al lladregot-. Fotut i humiliat per un ionqui poca-soltes.
Segons després la parella es despertava relaxada i agafada de la mà en una mena de cabina futurista hermèticament closa. Es van treure els cascos mentre una veu anodina xiuxiuejava amb afabilitat:
-Benvinguts al món de la realitat virtual... Esperem que hagin gaudit d’una experiència emocionant. Gràcies per utilitzar els nostres serveis. Tornin aviat!
Autor: Ramon González Reverter
-Quin fart de caminar! –va exclamar la dona esbufegant després d’haver caminat una bona estona amb el seu marit, d’ençà que el vehicle els va deixar tirats a la carretera en negar-se a funcionar sense carburant-. Caram, Jaume! Hagueres pogut fixar-te en el nivell de la benzina del cotxe.
-Potser sóc endeví, jo? Com podia saber els quilòmetres que es fan quan l’agulla marca la reserva? –afegí ell empipat pel comentari.
-D’acord, ximplet. Però com se t’ocorre xiular a un gos puçós? Per poc ens mossega.
-Molt bé, maca, i de qui ha estat la idea de fer autoestop d’una manera provocativa, ensenyant les calces? Aquell camió gairebé ens esclafa.
-Què poc sentit d’humor tens, Jaume!
-Mira qui parla: Chiquito de la Calzada en versió femenina.
-Estic feta pols, amb agulletes i segur que tinc nafres als peus, així que fes el favor de no provocar-me.
-No discutim més, Núria. Ja hem arribat.
-Per fi –sospirà ella exhausta.
Van entrar a l’estació de servei a fi de comprar una llauna de benzina. Mentre explicaven el cas a l’empleat de torn, d’amagat van aparèixer dos individus amb mitges al cap.
-Tu, caracollons! –va cridar el que portava la veu cantant-. Apa, dóna’m la pasta. Afanya’t!
-Com? –va xisclar Jaume bocabadat.
-Ja m’has sentit! Dóna’m la pasta o t’envio a l’altre barri –exigí l’atracador apuntant-lo al cap amb una pistola.
-Pel que més vulguis, Jaume, dóna-li els calés –suplicà la Núria molt amoïnada.
-Valga’m Déu! –va comentar entregant a corre-cuita la cartera al lladregot-. Fotut i humiliat per un ionqui poca-soltes.
Segons després la parella es despertava relaxada i agafada de la mà en una mena de cabina futurista hermèticament closa. Es van treure els cascos mentre una veu anodina xiuxiuejava amb afabilitat:
-Benvinguts al món de la realitat virtual... Esperem que hagin gaudit d’una experiència emocionant. Gràcies per utilitzar els nostres serveis. Tornin aviat!
Autor: Ramon González Reverter
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
297840 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!