L’ASCENSOR

Els ascensors són espais tancats, petits i estranyament silenciosos, on el temps sembla estirar-se com una goma. Aquell dia, com qualsevol altre, vaig prémer el botó per baixar al pis zero. Les portes es van tancar amb un “clic” suau, i l’ascensor va començar a moure’s. Tot semblava normal... fins que no ho va ser.

De cop i volta, la llum interior va començar a parpellejar. Un brunzit baix i constant, com el d’un insecte enfadat, va omplir l’espai. Vaig mirar el panell de control: els números dels pisos ja no s’il·luminaven. En canvi, una llum vermella intermitent va començar a brillar, com una alerta silenciosa. Vaig prémer el botó d’emergència, però no va passar res. Cap veu, cap resposta. Només el brunzit i la llum vermella.

L’ascensor va continuar baixant, però massa ràpid. Les parets semblaven estretir-se, com si l’espai s’encongís al meu voltant. Vaig notar com la respiració s’accelerava, com si l’aire s’esgotés. Vaig mirar el mirall del fons de l’ascensor i, per un instant, vaig veure alguna cosa darrere de mi. Una ombra, una presència. Però quan vaig girar-me, no hi havia res. Només jo, la llum vermella i aquell brunzit insuportable.

L’ascensor es va aturar sobtadament. Les portes no s’obrien. Vaig prémer tots els botons, però res. Vaig colpejar les portes, cridant, però el so semblava absorbir-se per les parets. I llavors, vaig sentir-ho: un alè fred al clatell, com si algú estigués just darrere meu. El cor em bategava amb tanta força que em feia mal. No gosava girar-me. No gosava mirar.

De cop, les portes es van obrir. La llum normal de l’ascensor es va encendre, i el brunzit va desaparèixer. Vaig sortir corrents, sense mirar enrere. Quan vaig arribar al carrer, vaig alçar la vista cap a l’ascensor. A través de les portes de vidre, vaig veure alguna cosa: una figura fosca, dret al fons, mirant-me fixament. Les portes es van tancar, i l’ascensor va començar a pujar de nou.

Des d’aquell dia, mai més he tornat a agafar aquell ascensor. Però, de vegades, quan passo pel davant, em sembla sentir aquell brunzit... i veure aquella ombra esperant.



2025