L'Arola i l'erol

L'Arola, una dona poc acostumada al tot i tant que la societat actual entatxona, se la prenia amb molts tics d'escepticisme. Cap metge li ho corroborava, no obstant, sinó que li plantificava medicació antimassadiferència que allà es quedaria. Sort que l’emparaven les iaies, com ho havia fet el seu ex-company, en Martí, anomenat l' "Inhumà" perquè sovint oblidava el cos físic, l’obligava a contínua meditació i si levitava evitava engranatges i muntatges que escanyen. En Martí, dissortadament, l'havia deixada per força per la força un dia ventós de desembre de llum abrilenca, sinònim d'il•luminació i abandó definitius, a causa segurament de massa temps isolat i insolat per no protegir-se el cap, que guarda el cervell.

I la noia de vint-i-set anys no va trobar –i menys buscar- ningú més que li fes el pes ni volgués fer el pas, que equivalia a converses profundes, coneixença suprema i un sexe que no s'estilava en cap pàgina virtual ni dubtosament virtuosa.



L'Arola havia aconseguit treure's el batxiller en quatre anys i si deia que els professors no explicaven bé només s'ho creien les seves àvies, encara vives les dues: la Zoe i la Chloe. Curiosament s'assemblaven i quan feien caldo es podien confondre olles i contingut. Tot venia de molt lluny, volien entendre, encara que ho callessin. Els seus marits havien mort en les mateixes circumstàncies: amb ànsies d'aventura en un Nou Continent gastat, portador de malures que no van poder suportar i que van desencadenar el traspàs en aquelles terres entre inhòspites i desconegudes, embafats de xafogor extrema per no poder morir a gust a finals d’un mes d’agost.

El pare de l'Arola un dia havia desaparegut del mapa en fer-hi una Gran Mà impensable un punt i ratlla i extirpar-li'n. La mare, per mantenir-la mentre les àvies preparaven escudelles idèntiques amb més ossos que no pas altres ingredients i, per tant, líquid substanciós però poca cosa més tot i que no tan poca cosa, va haver de dedicar-se a l'ofici de meuca. Les més putes del poble l'anomenaven 'mala pècora', però era tan bona que aquell adjectiu es fonia i elles, assenyaladores i castigadores, li giraven les cares i com que de feinejar al llit en sabien tan poc ignoraven com les dels seus marits havien gaudit amb l'àpat regalimós que els baixos de la miserable regalava i que li aportaven ingressos necessaris.

L'Arola ni recordava com es deia la seva mare, que un dia en que sentia massa com la humitat trista del canvi estacional d'estiu a tardor creixia i penetrava fins el moll de l'os havia donat el “sï”' (en comptes d'accents li agradava plantificar una dièresi al punt de la i que s'imaginava naïfment que era el símbol de dues ànimes bessones que avançaven juntes per un camí que el pal de la i dibuixava recte i fàcil) a un afable comercial danès jubilat que requeria serveis sense pròrrogues que va demanar de traslladar al país d'origen. Un home nòrdic que per un preu mòdic d'atenció diària l'acolliria tota la vida i com que se li acabava (cada mascle de la seva família moria als setanta anys i set dies a les set de la tarda, i ell en tenia seixanta-quatre) li havia promès deixar-li la fortuneta de pseudoburgès.

Qui va morir, no obstant, va ser la dona. Aquells aires de l'Europa freda, la nostàlgia i l'oblit del nom. El danès va haver de tornar al poble a comunicar la terrible notícia, a donar el pèsam a les velles, que va trobar torrant sèsam que es va estovar, en caure-hi al damunt les llàgrimes de la Zoe i la Chloe. L'Arola era al pati, jugant a corda comptant els salts, ho va sentir i el nombre setanta, per on anava, va quedar congelat.

L'estranger va establir una amistat íntima amb aquelles dones en la maduresa de la maduresa. Es va quedar a viure amb elles i, per més que s’hi van negar, va exigir que acceptessin els diners que la venda de la seva casa natal, on ja no tornaria, li havia procurat. Les males veus insinuaven ménages à trois i covaven gelosia des de la seva xafarderia mediocre i avorriment tediós.

L'Arola va compartir uns anys d'infantesa i d'adolescència amb aquelles tres persones, un tram dolç i feliç.

Les àvies i l'Ansgar, l'elegant danès, configuraven una esfera i s'hi afegia la caseta atrotinada i com hi vivien. Converses i rialles d'hores i hores; sopes reconfortants; begudes sanes i estimulants per a l’ànima i el que fos quan l’Arola era fora; la munió de gats amb les taques com clapes de formes capricioses molt curioses que l’Ansgar regalava a les dones i a la nena i que dormisquejaven arreu, afegint un aire de recolliment serè al conjunt. L'Arola els acariciava -el pèl de cada felí tenia un tacte especial que hagués conegut amb els ulls tancats-, li agradava de sentir-los ronxar, i els feia moltíssimes fotografies amb les quals va folrar les parets de la seva cambra.
Quan va arribar la data del setantè aniversari del danès, van decidir fer una festa grassa i grossa que durés set dies i fins les set de la tarda, evitant visualitzar cap comiat. El temps atmosfèric va iniciar-la amb pluges dolces aportadores de somriures.


El primer dia la casa va ser envaïda per una flaire de cafè de primeríssima qualitat que eixorivia qualsevol apatia, que feia venir ganes de torrades amb mantega en una taula rodona de fusta d'olivera mirant per una finestra aquell plugim, aquell serell de l'aire que no es deixava pentinar ni tallar i que assolia la terra amb delit.
El segon dia el cel s'omplí de núvols frunzits que es desfrunzien alliberant trons que musicaven l'ambient de llar de foc i pomes al forn farcides de pinyons, festucs i coco ratllat, banyades amb licor de nous.

El tercer dia flocs de flors d'un groc ataronjat esdevenien neu de primavera governades per les rauxes de ventades amb pluja pitòfica que anava de costat. Si era del dret, escoltaven poemes de la Zoe i si era de l'esquerra, de la Cloe. Els venien al moment i l'Arola els gravava per a una posteritat que no calia plantejar-se. L'Ansgar els repetia com si fos un lloro copietes i acabaven rient.

El quart dia les àvies van fer botes de drap als felins, cap d’igual. Els van posar junts sobre una calaixera, els van pentinar els bigotis, treure les lleganyes i es van voler retratar subjectant, una a cada banda del moble, un bec d’una tela de seda de color safrà, un to del Tibet tibat rere la gatada sota la qual l’Ansgar, ajupit, mirava amunt satisfet: aquella imatge l’havien somiada tots tres –els gats, no se sabia- i calia plasmar-la.
El cinquè dia l’Arola no va voler anar a estudi. S’estimava l’Ansgar, s’adonava de la pèrdua progressiva de la lluïssor als ulls de l’home, del color morat de la mort als llavis i de com contínuament posava els peus en aigua calenta, a causa també de la que tot ho refreda. Aquell dia tant ella com el vell van estar estona intentant recordar el nom de la mare de la noia. Les àvies repartien cues de pansa i en tenien un pilonet en un bol de terrissa esmaltada de to carícia californiana, per si els venia a la memòria ni que fos una lletra i la volguessin dibuixar amb els grans de raïm dessecats i d’aquí poder seguir qui sap si conduïts per l’esperit de la difunta, atreta per aquella menja que l’havia delectat quan se l’havia pogut permetre. No van pas poder: un airet torracolloner apagava les espelmes dels canelobres de forja arrissada.
El dia que feia sis, l’Ansgar va escriure preguntes amb tinta magenta i hi va afegir l’empremta d’un pèl de la seva cella dreta, la que sovint alçava quan es sorprenia per ínfimes coses magnes que desvetllaven el nen que portava a dins. Un nen que maldava per continuar vivint meravellant-se de tant que no acabava amb els paperets amb aquella lletra minúscula i acurada amb interrogants finals tan recargoladament artístics que es confonien amb orles.
Què somien els lliris de maig?
Com s’asseca la roba que s’humiteja per no assecar-se per gaudi del vent?
Quan s’acaben els intersticis de persianes no mesurades?
Qui estampa llàgrimes de llum a les orquídees viatgeres i fugisseres?
On mengen vocals majúscules els glàpats de les beceroles?
Quant de fang s’ha de menester per tal de descrateritzar una lluna granulosa?
...
Va acabar amb aquesta, que era doble:
Per què tot (tot?) és pulverulent? És la pols pulverulenta?
I el rostre se li va emboirar. Les tres fèmines el miraven. Havien contestat les preguntes, respostes ben diverses, amb lletres i colors diferents que semblaven cadenetes de llana i que invisiblement es complementaven. Fins que la Zoe i la Chloe van córrer cap a la cuina i en van tornar amb una ensaïmada gran, pasta en espiral com la closca d’un descomunal bover, la superfície setinada amb sucre glacé. Van bufar tots alhora. El polsim blanc ho estava esperant. Els gats, que n’eren al•lèrgics, van esternudar a l’uníson. Ja els estava bé: allò originava...

El setè dia, de bon matí, el pou del pati interior va notar una sacsejada. Seria un miniterratrèmol picardiós? L’alteració va fer-li escupir aigua gola amunt. La galleda, de resultes, va estampar-se contra la finestra d’Ansgar, despertant-lo. El mirall de lluna de l’armari li mostrava un rejoveniment d’almenys un lustre! Va separar la cortina carbassa de la finestra i va mirar enfora: la colla de gats jeien al voltant del pou en hora sagrada d’empaitar ocells i se’ls veia un xic pensits. Ansgar va saber -i no sabria explicar-ho- que li havien regalat anys de les pròpies vides amb aquella expiració involuntària conjunta del dia anterior (que havia estat consensuada i esdevingut voluntària) i que la Mare Terra ho havia segellat amb el rot de l’excavació vertical i profunda.
Sigui com sigui, i fent pam i pipa a la de la Dalla sac d’ossos, aquell home va gaudir de més temps. La Chloe i la Zoe migpensaven que era degut al canvi d’ambient, de temperatura, de tradicions i, sobretot, de persones. L’Arola sumava les dues explicacions, contenta, mentre s’atipaven amb un pa de pessic farcit d’avellanes esmicolades i crema i cantaven un ‘Feliç aniversari’ amb sentiment elles tres, l’Ansgar ben crèdul de la recuperació i els gats supurant pau.

L’Ansgar va morir als setanta-cinc anys a una hora imprevista. Quan el sol es va pondre l’armilla tintada com or antic, la predilecta, va respondre amb un fulgor compassat. La camisa blanca que duia l’home a sota semblava foc. L’Arola, que era a prop collint dàlies púrpura, les va deixar anar de cop, volant al costat del cos caigut al camí de taulons flanquejat per xiprers despentinats perquè no sabien cuidar-se sols.
Encara va poder articular uns darrers mots:
-Es deia Mevida.

Els felins van aguantar poc més. En qüestió de setmanes anaven morint, de forma indolora. A la nit els estels titil•laven al súmmum corroborant que no cal patir, que les absènsies són fictícies, que la vasta volta del firmament acollia, mantenia, procurava, sentia, jugava i d’aquesta manera es mostrava despullada i vestida.

L’Arola i l’escola havien estat llibretes d’anelles amb ratlles o quadres, un anar fent lent. I cap a casa. Llibres i exàmens, aprenent mitjanera que buscava alguna porta amb espiera per evadir-se. La pissarra s’enfadava. Els guixos grinyolaven. Passaven cursos. La cara de la nena parlava sola però callava la dimensió en què habitava.
Un cop adolescent no aguantava els estudis superiors. La superaven? No, no era el cas. Es tractava del seu entendre rar, massa espacial i especial, una evolució atípica. La bellesa primorosa que regalava, no obstant, feia que se la deixés apartada sense burla, que se la considerés com un bedoll en esclat tardoral amb la consegüent estranyesa de les palmeres totes iguals en un oasi.
I si deia a les àvies que no comprenia l’explicar dels mestres, no els deixava pas malament. Les bones dones, aleshores caminadores amb bastons i més encorbades, més cigronetes, més per abraçar, l’esguardaven condescendents. Aviat esdevindrien dues nines immòbils d’ulls blau clar i posat bla.
Però no. La Chloe i la Zoe van resistir fins assegurar-se que l’Arola no es quedaria sola. Acabat el batxiller, va trobar feina de polidora de mosaics. Va ser via anunci en un diari comarcal, un anunci petitó entre horòscops i una recepta de corder amb salsa cardenalícia que, posava, fins aleshores només la monarquia havia tastat. Els propietaris de mansions curulles de rajoles de qualitat dels carrers principals d’un poble veí s’havien agrupat per tenir-ne una persona a càrrec i fer un pagament humil, tot i que amb dret a entrepà i got d’aigua durant vint minuts de les sis hores diàries que la llogaven sense dret a festes.
Aquella gent benestant permetia que els gossos de pedigree i els gats de llufidee i les pròpies criatures d’altstandee les deixessin brutes i llardoses. Alguna vegada s’hi pixava un jove que tenia les neurones malaltes -no s’admetia admetre-ho- i que pasturés per les cases amb un mitjó moll de baves penjant de la boca i sabatilles de pell de cèrvol i algun cop, àdhuc, fent rutllar un cèrcol, enriolat amb la veu ofegada per la peça de roba que no deixava.
L’Arola, amb una bata asèptica immaculada, amb l’spray i les baietes obrava meravelles. Calia treure enganxifamentes, ditades, pèls, taques...que es tornés a mostrar el dibuix que cada mosaic oferia. Es posava els walkmans, triava música relaxant i feineja que feinejaràs, a còpia de dies se li van enfortir els braços de tant abrillantar superfícies i les cames de l’anar a peu fins el lloc de treball, mitja hora per cada viatge.
L’estona de descans la feia en una torre humida i decadent en una ala de la casa més magnífica. S’asseia sobre un puf polsegós. Una finestra petita no permetia massa claror. Les llenques d’obscuritat celebraven un domini infranquejable, l’Arola pensava en els gats i revivia aquell segment d’existència. Algun cop se li escapava un sospir. El so lleu d’aquell estat anímic fugia per les escales i topava amb en Martí, l’home del mitjó adossat. Li entrava per una orella, però no li sortia per l’altra.
A les nits, els suspirs de l’Arola es tornaven imatges que ell va copsar perfectament. Va aplegar les preguntes de l’Ansgar el dia del no-darrer aniversari i també les va contestar. En Martí es va anar curant del tapar-se la boca per no parlar alhora que va decidir anar descalç, per allò de mantenir una mania necessària. Si trepitjava vidre o merda o una xinxeta o sobralles de menjar on fos i de qui fos, ni s’immutava.
A les nits, va començar a llegir els filòsofs antics que li van fer gastar unes quantes bombetes i encendre estances al seu magí. A la matinada passejava, contemplava els mosaics i les escenes que representaven, arran de les quals escrivia relats de durada minutera com els dits d’una mà amb dos dits amputats per destins que governen sí o sí. S’omplia d’una mena d’oxigen superior a l’habitual.
Va ser a l’octubre, quan els va llegir a l’Arola. La veu d’ell s’escolava per la porta vetusta de fusta de melis de la torre on ella feia el break. Els mots aconseguien l’objectiu i assolien delectança. L’Arola i en Martí es van enamorar.
Va ser un octubre fecund, ple de històries rebudes d’altres móns que van ser incomprensiblement identificades. Atàvics instants i antigors àlgides encerclaven l’acte de l’amor que duien a terme quan ella plegava i corria a arraulir-se amb ell.
Va ser una tardor fecunda. De seguida va ser despatxada. Disgustat, en Martí va plantar la família i els va llençar marro de cafè que nodreix la terra i adéu molt bones. Sigui com sigui, no li van tocar el compte corrent amb aquell nombre d’unes quantes xifres, garantia signada que no destorbaria més i la mateixa sang que s’aigualís.
Instal•lat a casa de l’Arola, només estava per a estimar-la i per als llibres i progressivament les reflexions li duraven hores. Es col•locava entre dos xiprers, ulls closos i el cos en una postura oriental de contacte amb la Gran Font, permetia rajar pensaments als quals no calia fer cas que al començament semblaven carreteres farcides de trànsit atabalador i que a còpia d’evitar fixar-s’hi s’allunyaven.

L’hivern es va obrir pas, per més que anés amb retard aquell any, coses de la climatologia embogida en un planeta molt violat.
L’hivern s’emportà en Martí i les àvies.
L’Arola, sola, caminava amunt i avall entre els xiprers, fent giragonses. A la glorieta cridava i cantava. Ningú podia sentir-la, l’habitacle mai havia pertangut a cap carrer.
L’Arola era més titllada de malalta que mai.
I ho feia i a deia tota la gent que formava part d’un altre erol, d’un altre conjunt que creix centrífugament a partir d’una espora inicial com fan els bolets.
No, no estava malalta. Li ho corroboraven els que duia al cor i no marxaven. Li ho corroboraven uns gats que d’un dia per l’altre va trobar al voltant del pou. I li ho va corroborar el seu nadó, la Mevida, que duia tant de tots, un tant que no es faria pulvurulent.