Cercador
L’Armand Cucaviu, un jove impulsiu
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
L’Armand Cucaviu, un jove impulsiu
Avui dedicaré la classe d’Història a un episodi molt dolorós que va patir la nostra comunitat. Escolteu què li va passar a l’Armand Cucaviu, per no escoltar els avis.
Aquest noi cridava l’atenció tan bon punt el tenies davant; i no n’eren culpables ni la seva extrema obesitat ni la ferocitat que transmetia a través dels ulls: ras i curt, era molt elegant. L’Armand era un solter molt cotitzat entre les seves companyes, encara que ell només pensava a gaudir dels plaers de la vida. Quan passava a prop seu, planant damunt les teulades, segur de si mateix i embotit dintre d’un vestit ben elegant amb corbata vermella, totes quedaven extasiades, tot somniant que es fixava en elles.
En aquell temps el jovent solia anar de matinada al Parc Central, on s’organitzaven concursos nocturns de bevedors: es tractava de cercar víctimes humanes i xuclar-los tanta sang com fos possible; la balança n’era l’únic jutge. No cal dir-vos que l’Armand Cucaviu hi participava intensament, oi?
Aquell 4 de desembre, però, algun nou vent li va mossegar el cervell i va arraconar tots els consells preventius que havien guiat sempre les seves escomeses. Així que, en no trobar cap altre humà a l’abast, va llançar-se damunt d’un home que caminava amb l’ajuda d’un bastó. L’ancià avançava sota la llum dels fanals, ben disposat a no deixar-se sorprendre per res ni per ningú; així que, en notar al clatell l’alè de l’Armand, es va girar alçant el braç i el va travessar com si fos un pollastre a l’ast.
Escolteu, nois i noies, us he explicat aquesta història, perquè no voldria que caiguéssiu en els seus mateixos errors. La família i l’escola, de ben petit, a ell també li havien ensenyat de respectar les persones que es recolzen en un bastó, perquè són tan sàvies com perilloses, com ja heu pogut veure.
Tan aviat com n’ensumeu una, mireu de fugir com a esperit a qui cerca el diable, perquè us hi va la vida. Ho heu entès?
Molt bé! I ara, vinga, tots cap al pati!
Marc Puig
Avui dedicaré la classe d’Història a un episodi molt dolorós que va patir la nostra comunitat. Escolteu què li va passar a l’Armand Cucaviu, per no escoltar els avis.
Aquest noi cridava l’atenció tan bon punt el tenies davant; i no n’eren culpables ni la seva extrema obesitat ni la ferocitat que transmetia a través dels ulls: ras i curt, era molt elegant. L’Armand era un solter molt cotitzat entre les seves companyes, encara que ell només pensava a gaudir dels plaers de la vida. Quan passava a prop seu, planant damunt les teulades, segur de si mateix i embotit dintre d’un vestit ben elegant amb corbata vermella, totes quedaven extasiades, tot somniant que es fixava en elles.
En aquell temps el jovent solia anar de matinada al Parc Central, on s’organitzaven concursos nocturns de bevedors: es tractava de cercar víctimes humanes i xuclar-los tanta sang com fos possible; la balança n’era l’únic jutge. No cal dir-vos que l’Armand Cucaviu hi participava intensament, oi?
Aquell 4 de desembre, però, algun nou vent li va mossegar el cervell i va arraconar tots els consells preventius que havien guiat sempre les seves escomeses. Així que, en no trobar cap altre humà a l’abast, va llançar-se damunt d’un home que caminava amb l’ajuda d’un bastó. L’ancià avançava sota la llum dels fanals, ben disposat a no deixar-se sorprendre per res ni per ningú; així que, en notar al clatell l’alè de l’Armand, es va girar alçant el braç i el va travessar com si fos un pollastre a l’ast.
Escolteu, nois i noies, us he explicat aquesta història, perquè no voldria que caiguéssiu en els seus mateixos errors. La família i l’escola, de ben petit, a ell també li havien ensenyat de respectar les persones que es recolzen en un bastó, perquè són tan sàvies com perilloses, com ja heu pogut veure.
Tan aviat com n’ensumeu una, mireu de fugir com a esperit a qui cerca el diable, perquè us hi va la vida. Ho heu entès?
Molt bé! I ara, vinga, tots cap al pati!
Marc Puig
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
294489 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!