Cercador
L’aposta de Pascal actualitzada
Un relat de: Marc Becat Busquet- Compartir:
El doctor Pascal, un científic de renom mundial, va convocar una roda de premsa que prometia canviar el curs de la història. Dies abans va dur a terme un experiment arriscat que buscava crear una partícula amb unes característiques ben específiques, fruit d’una recerca intensiva per part d’un grup de físics experimentals i teòrics. Aquesta recerca secreta va desembocar en una descoberta encara més important que les anteriors i que marcaria un abans i un després per la societat i la raça humana, en l’àmbit social i, sobretot, espiritual.
La sala de conferència de la Universitat estava plena a vessar de periodistes, càmeres i curiosos. Aquesta forta presència era el signe d’una carrera brillant, seriosa i plena d’èxits del doctor Pascal. Com a prova, només convé destacar la presència del Ministre de la Recerca i d’Universitats, que va fer el desplaçament ja que, generalment, les descobertes del doctor Pascal eren de tal importància que una presència de l’executiu sempre era necessària.
El doctor Pascal era un home que imposava per la seva presència i reputació. Amb un bigoti extremadament polit i arreglat, semblava més un dandi americà dels anys 20 que un científic seriós. Amb una calma aparent, el doctor Pascal va entrar a la sala, es va asseure i es va acostar el micròfon:
—Dones i homes del món —va començar, amb una mirada dirigida a les càmeres de televisió per, efectivament, dirigir-se a tot al món —, avui us porto una notícia que canviarà la nostra comprensió de la vida i la mort. Fa dos dies, el divendres vint-i-sis de juliol, a les 16h47 i 28 segons vam trobar proves irrefutables i inequívoques que ens demostren l’existència d’un més-enllà.
El doctor Pascal va anunciar la descoberta com si algú llegís les instruccions d’un medicament: amb fredor, rigor i sense emetre sentiment en la veu. En canvi, la sala va esclatar en murmuris i exclamacions. Car el doctor Pascal era conegut per la seva seriositat i paciència, i només anunciava públicament les seves troballes quan ja no hi havia cap possible lloc al dubte. En un món on la ciència i la religió sovint estaven enfrontades, aquesta revelació era un terratrèmol. La ciència havia creuat una línia, i ningú tenia clar qui de la ciència o la religió estava quedava en una posició superior .
El doctor Miralles va continuar explicant que, a través d'un experiment innovador amb partícules subatòmiques i camps energètics fets a mida, havia aconseguit detectar indicis clars d'una dimensió més enllà de la nostra realitat. Aquesta dimensió es situava fora de l’abast de les ments conscients, però les diverses experiències han demostrat que durant la fina línia entre la vida i la mort unes partícules s’escapen del nostre cos, per així dir, per dirigir-se cap a aquesta dimensió.
—I aquesta dimensió, és una dimensió superior?
—Superior o inferior, no em correspon a mi dir-ho, ni tampoc a la ciència. L’únic que sabem és que és una dimensió diferent.
—I aquestes noves partícules que heu detectat, són l’ànima?
—Les hem detectat gràcies a uns nous escàners innovadosos, pels quals vull donar les gràcies als companys de recerca de la Universitat de Moscou que va realitzar uns estudis destacats sobre la seva utilització. Encara no hem decidit el nom d’aquestes partícules que, com ja sabeu, pertany a l’equip de descoberta de nomenar-les.
El que va seguir va ser un guirigall de crits, preguntes i exclamacions dels periodistes i assistents. El Ministre de Recerca va marxar envoltat pels agents de seguretat secreta, probablement rumb cap al govern per informar-ne el President. El doctor Pascal va mirar el seu rellotge i va fer una cara de satisfacció, com si s’hagués tret un pes de sobre, ja que amb aquesta conferència donava per acabat aquest projecte de recerca. Car l’anunci d’avui era només això pel doctor Pascal, una descoberta com qualsevol altre. Però els periodistes més detectivescos van poder detectar un somriure, que li atribuiran falsament a un suposat esperit de superiorat que li destacarien en els articles que publicarien l’endemà quan, realment, el somriure transmetia les seves ganes del doctor de tornar al despatx a treballar sobre un nou projecte de recerca: Què era aquesta dimensió? Com s’hi accedeix? Quantes més n’hi ha?
Les conseqüències de la descoberta del doctor Pascal no es van fer esperar. En qüestió de setmanes, la societat va experimentar una transformació radical.
Hi havia els que havien rebut la notícia del més-enllà com un imperatiu de vida. Amb la por d’un possible no-res després de la mort desapareguda, molts ho van veure com l’empeny que necessitaven per viure la vida amb més excés. Les activitats més boges i perilloses van conèixer un boom espectacular. També, malauradament, els suïcidis. Molts ho van analitzar com una voluntat de conèixer el més-enllà, i alhora una empenta per la gent que estava al límit, i la possibilitat d’una millor dimensió els atreia com qui més.
Vam conèixer també un augment dràstic de les noves “conversions”, amb multituds de gent que començaven adherir-se a diverses religions amb un fervor inusitat, buscant la veritat sobre el més-enllà. Esglésies, temples, mesquites i altres llocs de culte estaven més plens que mai, i els homes de fe van haver de renovar esglésies i buscar nous espais, més aptes per les grans multituds.
No cal dir que aquests canvis no van ser específics a un país, no. Es van escampar com una taca d’oli per tot el món, des de les més grans megalòpolis mundials fins als racons més aïllats de la jungla amazoniana. A tot arreu, tothom havia sentit a parlar del científic occidental que, amb un curiós bigoti, havia demostrat l’existència del més-enllà. I en seguí la gran pregunta, la que tothom feia en mil i un idiomes diferents: i qui té la raó? Qui diu la veritat?
Car, des dels inicis dels temps, els humans hem desenvolupat creences per explicar la mort i el més-enllà. I, organitzant aquestes creences, vam tenir la meravellosa idea de crear religions. El llistat és llarg i tediós, amb moltes semblances i encara més diferències. Totes, però, proposen una visió del més-enllà: des de la dualitat del paradís-infern a la reencarnació, passant per mil i unes més idees folles i llunàtiques. I amb el fervor redescobert, molts dels ciutadans es preguntaven: hauré fet la bona tria? Es la religió que he triat la bona? I molts d’aquests eren creients redescoberts, i, sent sincers, tant els hi feia anar a l’església, a la mesquita o al temple, mentre no es trobessin, arribats al més-enllà, que havien apostat pel cavall equivocat – si em permeteu l’expressió.
La pressió sobre el doctor Pascal va créixer. A les portes de la universitat s’anava congregant una multitud cada dia més gran, que li demanava que aclarís quin era el més-enllà veritable, quina religió havia encertat. El científic es va veure envoltat per una turba de creients de totes les fes, cadascú exigint una resposta que validés les seves creences.
—Jo no puc dir quina religió és la veritable —va dir en una segona roda de premsa—. Només he demostrat que existeix un més-enllà. El que hi ha allà és un misteri que encara no hem desxifrat.
Davant els crits i preguntes dels impacients periodistes, el doctor es va veure obligat a afegir:
—Potser us puc avançar, i això tingueu-ho clar que encara no ho tenim del tot demostrat, que no estaríem parlant d’una sinó de dues dimensions.
—Un cel i un infern, voleu dir?
—No, no. Jo no he utilitzat aquestes paraules.
Però les seves paraules no van satisfer ningú. Al contrari, aquesta nova declaració que li van robar els periodistes amb suor i empeny va posar encara més llenya al foc. Les tres grans religions, que tenien tipificada un més-enllà dual, van créixer exponencialment en les setmanes que van seguir. Tots es van reconvertir en unes d’aquestes religions i, fins i tot, n’hi havia de més calculadors que es convertien a les tres alhora, per no deixar l’accés al paradís a la sort del joc.
El que va seguir va ser una zitzània religiosa. Els conflictes es van intensificar, i el món es va submergir en una confusió creixent. Els debats sobre quina religió tenia la raó van escalar en intensitat, sovint degenerant en conflictes violents. A tot arreu, la intolerància va anar creixent, i els atacs per raó de fe van créixer a tot arreu. Ja no s’estava segur enlloc. I alhora que s’intensificaven els conflictes, s’intensificava la pressió sobre el doctor Pascal, que es va trobar atrapat en una situació que ell mateix havia creat, sentint-se cada vegada més aclaparat per les conseqüències de la seva descoberta.
El doctor Pascal ja no se sentia segur enlloc. Temia que en qualsevol moment sigui l’objectiu d’un atac d’algun fanàtic o nostàlgic del passat, culpant-lo de tots els mals d’aquest món. Ell no en tenia la culpa, pensava. Només fa la seva feina, massa bé fins i tot! Cada dia veia com el seguien persones més o menys discretes, algunes per fer-li fotos, d’altres per tenir l’exclusiva del seu pròxim descobriment i, algun més discret que l’altre, probablement de la policia secreta.
Així que, quan el van segrestar uns homes encaputxats mentre es passejava pel campus universitari, no es va sobtar gaire. Ja estava en aquest estat d’ànim que tens quan només vols deixar que la història segueixi el seu curs, però interiorment maleïa la seva genialitat científica que l’havia fet protagonista d’aquest malentès. Per passar el temps i amb aparent tranquil·litat, va repassar mentalment el llistat de possibles segrestadors: una llista llarga i tediosa. Imagineu doncs la seva sorpresa quan es va trobar assegut davant del President, una de les poques persones que no havia inclòs en la seva llista.
—Bon dia, doctor Pascal. Espero que els meus homes l’hagin tractat bé —digué el President, assegut amb les mans creuades i amb un to serè—. He estat seguint la vostra carrera amb interès, doctor. No cal dir que, recentment, heu embolicat la troca, si em permeteu l’expressió.
—Molt honorable president, com bé em canso de repetir a tot deu, jo només faig la meva feina.
—I ara us demano d’acabar-la. Estic gestionant un país que coneix atemptats cada dia a totes les ciutats, petites i grans. Tinc un servei sanitari al límit pels intents de suïcidis, i tots els representants religiosos em truquen cada dia per demanar-me que prengui partit, amenaçant-me amb heretgia i condemnació eterna a l’infern si no ho faig. Doctor Pascal, no exagero dient que el que ens espera demà és una inquisició a gran escala, una guerra religiosa en què ningú sortirà victoriós.
—Què vol que hi faci, jo... —va respondre el doctor, amb una cara de resignació absoluta. Treballo tan de pressa com puc, però ja ho sap. La paciència és la reina de la ciència...
—Hi ha una solució. Veurà, fa temps que treballem en un invent enginyós. Principalment, era per objectius militars, però ens servirà igualment. És un invent, veieu, que permet contactar a llargues distàncies quasi instantàniament. I els darrers estudis ens han demostrat que, en teoria, permetria contactar també a noves dimensions.
—Quin enginy! Meravellós! I necessiteu que us ajudi a fer-li uns retocs?
—No exactament... Veieu, aquesta màquina només pot contactar amb persones identificades prèviament. I, malauradament, només permet contactar, no rebre respostes. Vaja, que hem pensat que potser...
El doctor Pascal ja veia per on tirava la conversa. Li hauria pogut posar fàcil, al President, però vista la gravetat de la demanda, volia veure com li ho demanaria.
—..., potser vostè es veuria en cor de salvar la nostra societat. Veieu, necessitem una persona de confiança, amb esperit racional, laica, i amb prou enginy per trobar una solució, quan es trobi allà dalt –va dir, assenyalant amb el dit cap a dalt–, per contactar amb nosaltres de nou. Mireu-ho com un nou experiment, com un nou projecte!
–I què necessiteu?
–Primerament, saber de quina dimensió estem parlant. Qui té la raó? Llavors podrem solucionar el merder que vostè, permet-hi m’ho recordar, va començar. I a partir d’aquí, podreu veure possibilitats de col·laboració amb allà dalt, perquè no un tracte comercial per exemple. Segur que podem trobar un “win-win”, que beneficiï la gent d’allà dalt i el nostre país.
–I com voleu que accedeixi, allà dalt?
–Home, aquesta és la part més fàcil. Només requereix morir.
El doctor Pascal estava al seu despatx rumiant. Sabia que els motius del president per una tal empresa no eren morals, i probablement esperava d’aquesta situació una possibilitat d’enriquir-se i mantenir-se al poder. Però això no treu que la idea tampoc sigui tant dolenta.
Després d’haver enllestit els tràmits necessaris, el doctor Pascal va passar la nit en la soledat del seu laboratori. Va pensar que la millor manera per deixar aquest món era a la manera de Sòcrates: un home que es va mantenir en la cerca de la veritat amb una racionalitat i autocontrol admirables. Així doncs, amb la consciència tranquil·la, va preparar-se una dosi letal d’un verí ràpid i indolorós i, amb un últim sospir de determinació, va ingerir la substància, esperant que la mort li revelés allò que la ciència no havia pogut.
Va despertar en un paisatge lluminós i pacífic, envoltat d'una calma serena. Es trobava al bell mig del d’una platja al crepuscle. Unes fogueres per aquí, un grup de persones en rotllana xerrant i cantant per allà, i d’altres banyant-se al mar. Semblava ben bé com si fos un dia de Sant Joan al poble.
Va mirar confús al seu voltant. Davant seu, hi havia una figura amb llargs cabells blancs despentinats, un bigoti blanquinós gruixut, i un somriure de punta a punta de la cara. Desprenia una aura de serenor i de tranquil·litat que va calmar el doctor al moment.
—Benvingut, doctor Pascal —va dir la figura amb una veu càlida.
—Ets... Déu? —va preguntar el científic amb incredulitat.
—I ara! –va respondre el vell home acompanyat d’un riure sincer–. Em presento: Albert Einstein. Encantat –va dir, mentre feia el gest amb la mà de treure’s un barret imaginari.
—Renoi! Encantat, sempre he tingut ganes de conèixer-lo en persona.
—Digui’m, he estat seguint el que està passant allà baix. N’ha muntat una de ben grossa, eh.
—Ostres, cert! Ara m’ho fa recordar. Miri, estic aquí en un projecte. Necessitaria saber quina és la religió verdadera. Ja sap, la que explica què és, tot això —va demanar, gratant-se el cap, gest que demostrava clarament una total incredulitat envers l’entorn paradisíac on es trobava que, diguem-ho clar, no semblava pas cap concepció típica del paradís.
—Això rai! Deixa que rumiï, que sempre me n’oblido. Ah si! —i, picant la mà del seu puny, va continuar— el Rastafarisme, això és, el Rastafarisme.
—Carai, això no m’ho esperava. Ja veuràs quan ho sàpiguen els de baix la commoció que crearà. Tothom havia apostat per una de les tres principals... Però un moment, si no m’equivoco, vostè bé és jueu, oi? Què hi fa aquí, doncs?
—Déu no és pas gaire exigent, al cap i a la fi. Mentre una persona hagi provat fer el bé, i sempre prenent en compte el context de creixement – ja ho sap, la família, la situació social etc. Vaja, que si no ets molt mala persona, ni milionari ni feixista evidentment, aquí sempre tindràs un lloc. Ja ho veurà, quan el conegui, és un bon noi.
—Noi? Quina edat té, Déu? Vostè el coneix personalment?
—Oi tant! Sovint quedem per jugar a daus! L’edat, no ho se pas. Té físic d’adolescent, això si. Veu allí dalt, aquell és el seu racó —va dir assenyalant el que semblava un núvol immens boirós—. Sempre li agrada passar les tardes fumant.
—Vaja, quines coses. Això no és tot, que jo m’haig de posar a treballar, necessito trobar la manera de contactar els d’allà baix.
—Que diu, home! La ciència sense consciència no és més que ruïna de l'ànima. Acompanyi’m, que li presentaré a un grupet de gent que té moltes ganes de conèixer-lo. I es que és tot un ídol per alguns d’aquí dalt, li puc ben dir que ens ha animat aquestes últimes setmanes amb aquest show terrenal.
L’Albert Einstein va portar el doctor Pascal a conèixer les grans ments del passat: des de Sòcrates i Hipàtia fins a Wittgenstein i Marie-Curie, passant per tots els Newton, Descartes i Tesla. Tots al voltant de la foguera es van entretenir provant entendre tots els principis de l’univers, dels més complicat als més senzills. Van posar en comú les seves experiències. Després van beure, fumar, xerrar i riure, fins que es va fer de nit i de dia de nou. I, l’endemà, van començar una altra vegada.
Car aquesta platja paradisíaca tenia un cert encant, un poder que feia que el temps passava de manera inconscient i la conversa més infinita semblava passar en un breu instant. I ràpidament, el doctor Pascal es va oblidar, conscientment o no tant, de la raó de la seva existència en aquesta platja. Entre bona companyia, fins i tot l’eternitat sembla curta.
La sala de conferència de la Universitat estava plena a vessar de periodistes, càmeres i curiosos. Aquesta forta presència era el signe d’una carrera brillant, seriosa i plena d’èxits del doctor Pascal. Com a prova, només convé destacar la presència del Ministre de la Recerca i d’Universitats, que va fer el desplaçament ja que, generalment, les descobertes del doctor Pascal eren de tal importància que una presència de l’executiu sempre era necessària.
El doctor Pascal era un home que imposava per la seva presència i reputació. Amb un bigoti extremadament polit i arreglat, semblava més un dandi americà dels anys 20 que un científic seriós. Amb una calma aparent, el doctor Pascal va entrar a la sala, es va asseure i es va acostar el micròfon:
—Dones i homes del món —va començar, amb una mirada dirigida a les càmeres de televisió per, efectivament, dirigir-se a tot al món —, avui us porto una notícia que canviarà la nostra comprensió de la vida i la mort. Fa dos dies, el divendres vint-i-sis de juliol, a les 16h47 i 28 segons vam trobar proves irrefutables i inequívoques que ens demostren l’existència d’un més-enllà.
El doctor Pascal va anunciar la descoberta com si algú llegís les instruccions d’un medicament: amb fredor, rigor i sense emetre sentiment en la veu. En canvi, la sala va esclatar en murmuris i exclamacions. Car el doctor Pascal era conegut per la seva seriositat i paciència, i només anunciava públicament les seves troballes quan ja no hi havia cap possible lloc al dubte. En un món on la ciència i la religió sovint estaven enfrontades, aquesta revelació era un terratrèmol. La ciència havia creuat una línia, i ningú tenia clar qui de la ciència o la religió estava quedava en una posició superior .
El doctor Miralles va continuar explicant que, a través d'un experiment innovador amb partícules subatòmiques i camps energètics fets a mida, havia aconseguit detectar indicis clars d'una dimensió més enllà de la nostra realitat. Aquesta dimensió es situava fora de l’abast de les ments conscients, però les diverses experiències han demostrat que durant la fina línia entre la vida i la mort unes partícules s’escapen del nostre cos, per així dir, per dirigir-se cap a aquesta dimensió.
—I aquesta dimensió, és una dimensió superior?
—Superior o inferior, no em correspon a mi dir-ho, ni tampoc a la ciència. L’únic que sabem és que és una dimensió diferent.
—I aquestes noves partícules que heu detectat, són l’ànima?
—Les hem detectat gràcies a uns nous escàners innovadosos, pels quals vull donar les gràcies als companys de recerca de la Universitat de Moscou que va realitzar uns estudis destacats sobre la seva utilització. Encara no hem decidit el nom d’aquestes partícules que, com ja sabeu, pertany a l’equip de descoberta de nomenar-les.
El que va seguir va ser un guirigall de crits, preguntes i exclamacions dels periodistes i assistents. El Ministre de Recerca va marxar envoltat pels agents de seguretat secreta, probablement rumb cap al govern per informar-ne el President. El doctor Pascal va mirar el seu rellotge i va fer una cara de satisfacció, com si s’hagués tret un pes de sobre, ja que amb aquesta conferència donava per acabat aquest projecte de recerca. Car l’anunci d’avui era només això pel doctor Pascal, una descoberta com qualsevol altre. Però els periodistes més detectivescos van poder detectar un somriure, que li atribuiran falsament a un suposat esperit de superiorat que li destacarien en els articles que publicarien l’endemà quan, realment, el somriure transmetia les seves ganes del doctor de tornar al despatx a treballar sobre un nou projecte de recerca: Què era aquesta dimensió? Com s’hi accedeix? Quantes més n’hi ha?
Les conseqüències de la descoberta del doctor Pascal no es van fer esperar. En qüestió de setmanes, la societat va experimentar una transformació radical.
Hi havia els que havien rebut la notícia del més-enllà com un imperatiu de vida. Amb la por d’un possible no-res després de la mort desapareguda, molts ho van veure com l’empeny que necessitaven per viure la vida amb més excés. Les activitats més boges i perilloses van conèixer un boom espectacular. També, malauradament, els suïcidis. Molts ho van analitzar com una voluntat de conèixer el més-enllà, i alhora una empenta per la gent que estava al límit, i la possibilitat d’una millor dimensió els atreia com qui més.
Vam conèixer també un augment dràstic de les noves “conversions”, amb multituds de gent que començaven adherir-se a diverses religions amb un fervor inusitat, buscant la veritat sobre el més-enllà. Esglésies, temples, mesquites i altres llocs de culte estaven més plens que mai, i els homes de fe van haver de renovar esglésies i buscar nous espais, més aptes per les grans multituds.
No cal dir que aquests canvis no van ser específics a un país, no. Es van escampar com una taca d’oli per tot el món, des de les més grans megalòpolis mundials fins als racons més aïllats de la jungla amazoniana. A tot arreu, tothom havia sentit a parlar del científic occidental que, amb un curiós bigoti, havia demostrat l’existència del més-enllà. I en seguí la gran pregunta, la que tothom feia en mil i un idiomes diferents: i qui té la raó? Qui diu la veritat?
Car, des dels inicis dels temps, els humans hem desenvolupat creences per explicar la mort i el més-enllà. I, organitzant aquestes creences, vam tenir la meravellosa idea de crear religions. El llistat és llarg i tediós, amb moltes semblances i encara més diferències. Totes, però, proposen una visió del més-enllà: des de la dualitat del paradís-infern a la reencarnació, passant per mil i unes més idees folles i llunàtiques. I amb el fervor redescobert, molts dels ciutadans es preguntaven: hauré fet la bona tria? Es la religió que he triat la bona? I molts d’aquests eren creients redescoberts, i, sent sincers, tant els hi feia anar a l’església, a la mesquita o al temple, mentre no es trobessin, arribats al més-enllà, que havien apostat pel cavall equivocat – si em permeteu l’expressió.
La pressió sobre el doctor Pascal va créixer. A les portes de la universitat s’anava congregant una multitud cada dia més gran, que li demanava que aclarís quin era el més-enllà veritable, quina religió havia encertat. El científic es va veure envoltat per una turba de creients de totes les fes, cadascú exigint una resposta que validés les seves creences.
—Jo no puc dir quina religió és la veritable —va dir en una segona roda de premsa—. Només he demostrat que existeix un més-enllà. El que hi ha allà és un misteri que encara no hem desxifrat.
Davant els crits i preguntes dels impacients periodistes, el doctor es va veure obligat a afegir:
—Potser us puc avançar, i això tingueu-ho clar que encara no ho tenim del tot demostrat, que no estaríem parlant d’una sinó de dues dimensions.
—Un cel i un infern, voleu dir?
—No, no. Jo no he utilitzat aquestes paraules.
Però les seves paraules no van satisfer ningú. Al contrari, aquesta nova declaració que li van robar els periodistes amb suor i empeny va posar encara més llenya al foc. Les tres grans religions, que tenien tipificada un més-enllà dual, van créixer exponencialment en les setmanes que van seguir. Tots es van reconvertir en unes d’aquestes religions i, fins i tot, n’hi havia de més calculadors que es convertien a les tres alhora, per no deixar l’accés al paradís a la sort del joc.
El que va seguir va ser una zitzània religiosa. Els conflictes es van intensificar, i el món es va submergir en una confusió creixent. Els debats sobre quina religió tenia la raó van escalar en intensitat, sovint degenerant en conflictes violents. A tot arreu, la intolerància va anar creixent, i els atacs per raó de fe van créixer a tot arreu. Ja no s’estava segur enlloc. I alhora que s’intensificaven els conflictes, s’intensificava la pressió sobre el doctor Pascal, que es va trobar atrapat en una situació que ell mateix havia creat, sentint-se cada vegada més aclaparat per les conseqüències de la seva descoberta.
El doctor Pascal ja no se sentia segur enlloc. Temia que en qualsevol moment sigui l’objectiu d’un atac d’algun fanàtic o nostàlgic del passat, culpant-lo de tots els mals d’aquest món. Ell no en tenia la culpa, pensava. Només fa la seva feina, massa bé fins i tot! Cada dia veia com el seguien persones més o menys discretes, algunes per fer-li fotos, d’altres per tenir l’exclusiva del seu pròxim descobriment i, algun més discret que l’altre, probablement de la policia secreta.
Així que, quan el van segrestar uns homes encaputxats mentre es passejava pel campus universitari, no es va sobtar gaire. Ja estava en aquest estat d’ànim que tens quan només vols deixar que la història segueixi el seu curs, però interiorment maleïa la seva genialitat científica que l’havia fet protagonista d’aquest malentès. Per passar el temps i amb aparent tranquil·litat, va repassar mentalment el llistat de possibles segrestadors: una llista llarga i tediosa. Imagineu doncs la seva sorpresa quan es va trobar assegut davant del President, una de les poques persones que no havia inclòs en la seva llista.
—Bon dia, doctor Pascal. Espero que els meus homes l’hagin tractat bé —digué el President, assegut amb les mans creuades i amb un to serè—. He estat seguint la vostra carrera amb interès, doctor. No cal dir que, recentment, heu embolicat la troca, si em permeteu l’expressió.
—Molt honorable president, com bé em canso de repetir a tot deu, jo només faig la meva feina.
—I ara us demano d’acabar-la. Estic gestionant un país que coneix atemptats cada dia a totes les ciutats, petites i grans. Tinc un servei sanitari al límit pels intents de suïcidis, i tots els representants religiosos em truquen cada dia per demanar-me que prengui partit, amenaçant-me amb heretgia i condemnació eterna a l’infern si no ho faig. Doctor Pascal, no exagero dient que el que ens espera demà és una inquisició a gran escala, una guerra religiosa en què ningú sortirà victoriós.
—Què vol que hi faci, jo... —va respondre el doctor, amb una cara de resignació absoluta. Treballo tan de pressa com puc, però ja ho sap. La paciència és la reina de la ciència...
—Hi ha una solució. Veurà, fa temps que treballem en un invent enginyós. Principalment, era per objectius militars, però ens servirà igualment. És un invent, veieu, que permet contactar a llargues distàncies quasi instantàniament. I els darrers estudis ens han demostrat que, en teoria, permetria contactar també a noves dimensions.
—Quin enginy! Meravellós! I necessiteu que us ajudi a fer-li uns retocs?
—No exactament... Veieu, aquesta màquina només pot contactar amb persones identificades prèviament. I, malauradament, només permet contactar, no rebre respostes. Vaja, que hem pensat que potser...
El doctor Pascal ja veia per on tirava la conversa. Li hauria pogut posar fàcil, al President, però vista la gravetat de la demanda, volia veure com li ho demanaria.
—..., potser vostè es veuria en cor de salvar la nostra societat. Veieu, necessitem una persona de confiança, amb esperit racional, laica, i amb prou enginy per trobar una solució, quan es trobi allà dalt –va dir, assenyalant amb el dit cap a dalt–, per contactar amb nosaltres de nou. Mireu-ho com un nou experiment, com un nou projecte!
–I què necessiteu?
–Primerament, saber de quina dimensió estem parlant. Qui té la raó? Llavors podrem solucionar el merder que vostè, permet-hi m’ho recordar, va començar. I a partir d’aquí, podreu veure possibilitats de col·laboració amb allà dalt, perquè no un tracte comercial per exemple. Segur que podem trobar un “win-win”, que beneficiï la gent d’allà dalt i el nostre país.
–I com voleu que accedeixi, allà dalt?
–Home, aquesta és la part més fàcil. Només requereix morir.
El doctor Pascal estava al seu despatx rumiant. Sabia que els motius del president per una tal empresa no eren morals, i probablement esperava d’aquesta situació una possibilitat d’enriquir-se i mantenir-se al poder. Però això no treu que la idea tampoc sigui tant dolenta.
Després d’haver enllestit els tràmits necessaris, el doctor Pascal va passar la nit en la soledat del seu laboratori. Va pensar que la millor manera per deixar aquest món era a la manera de Sòcrates: un home que es va mantenir en la cerca de la veritat amb una racionalitat i autocontrol admirables. Així doncs, amb la consciència tranquil·la, va preparar-se una dosi letal d’un verí ràpid i indolorós i, amb un últim sospir de determinació, va ingerir la substància, esperant que la mort li revelés allò que la ciència no havia pogut.
Va despertar en un paisatge lluminós i pacífic, envoltat d'una calma serena. Es trobava al bell mig del d’una platja al crepuscle. Unes fogueres per aquí, un grup de persones en rotllana xerrant i cantant per allà, i d’altres banyant-se al mar. Semblava ben bé com si fos un dia de Sant Joan al poble.
Va mirar confús al seu voltant. Davant seu, hi havia una figura amb llargs cabells blancs despentinats, un bigoti blanquinós gruixut, i un somriure de punta a punta de la cara. Desprenia una aura de serenor i de tranquil·litat que va calmar el doctor al moment.
—Benvingut, doctor Pascal —va dir la figura amb una veu càlida.
—Ets... Déu? —va preguntar el científic amb incredulitat.
—I ara! –va respondre el vell home acompanyat d’un riure sincer–. Em presento: Albert Einstein. Encantat –va dir, mentre feia el gest amb la mà de treure’s un barret imaginari.
—Renoi! Encantat, sempre he tingut ganes de conèixer-lo en persona.
—Digui’m, he estat seguint el que està passant allà baix. N’ha muntat una de ben grossa, eh.
—Ostres, cert! Ara m’ho fa recordar. Miri, estic aquí en un projecte. Necessitaria saber quina és la religió verdadera. Ja sap, la que explica què és, tot això —va demanar, gratant-se el cap, gest que demostrava clarament una total incredulitat envers l’entorn paradisíac on es trobava que, diguem-ho clar, no semblava pas cap concepció típica del paradís.
—Això rai! Deixa que rumiï, que sempre me n’oblido. Ah si! —i, picant la mà del seu puny, va continuar— el Rastafarisme, això és, el Rastafarisme.
—Carai, això no m’ho esperava. Ja veuràs quan ho sàpiguen els de baix la commoció que crearà. Tothom havia apostat per una de les tres principals... Però un moment, si no m’equivoco, vostè bé és jueu, oi? Què hi fa aquí, doncs?
—Déu no és pas gaire exigent, al cap i a la fi. Mentre una persona hagi provat fer el bé, i sempre prenent en compte el context de creixement – ja ho sap, la família, la situació social etc. Vaja, que si no ets molt mala persona, ni milionari ni feixista evidentment, aquí sempre tindràs un lloc. Ja ho veurà, quan el conegui, és un bon noi.
—Noi? Quina edat té, Déu? Vostè el coneix personalment?
—Oi tant! Sovint quedem per jugar a daus! L’edat, no ho se pas. Té físic d’adolescent, això si. Veu allí dalt, aquell és el seu racó —va dir assenyalant el que semblava un núvol immens boirós—. Sempre li agrada passar les tardes fumant.
—Vaja, quines coses. Això no és tot, que jo m’haig de posar a treballar, necessito trobar la manera de contactar els d’allà baix.
—Que diu, home! La ciència sense consciència no és més que ruïna de l'ànima. Acompanyi’m, que li presentaré a un grupet de gent que té moltes ganes de conèixer-lo. I es que és tot un ídol per alguns d’aquí dalt, li puc ben dir que ens ha animat aquestes últimes setmanes amb aquest show terrenal.
L’Albert Einstein va portar el doctor Pascal a conèixer les grans ments del passat: des de Sòcrates i Hipàtia fins a Wittgenstein i Marie-Curie, passant per tots els Newton, Descartes i Tesla. Tots al voltant de la foguera es van entretenir provant entendre tots els principis de l’univers, dels més complicat als més senzills. Van posar en comú les seves experiències. Després van beure, fumar, xerrar i riure, fins que es va fer de nit i de dia de nou. I, l’endemà, van començar una altra vegada.
Car aquesta platja paradisíaca tenia un cert encant, un poder que feia que el temps passava de manera inconscient i la conversa més infinita semblava passar en un breu instant. I ràpidament, el doctor Pascal es va oblidar, conscientment o no tant, de la raó de la seva existència en aquesta platja. Entre bona companyia, fins i tot l’eternitat sembla curta.
