L'aniversari

L’aniversari 


Quan dos éssers totalment extraordinaris i carismàtics coincideixen a l’espai i el temps es pot donar dues circumstàncies: la col·lisió o la comunió.

El cas de Matusalem i Prometeu era justament de comunió. Dos éssers tan extraordinaris com potser no n’hi ha hagut altres al món. La seva relació estava molt més enllà de les paraules i encara més allunyat del contacte físic. De fet, que se sàpiga, no van estar mai els dos alhora al mateix lloc. Tots els seus congèneres estaven d’acord que ells dos eren els més savis, els més venerables i, com més anava, més gran era la llegenda al seu voltant. Però Prometeu era una mica més veterà i sentia la responsabilitat de marcar el pas al seu bon amic i a tota la resta. En un moment concret de la seva vida, una inquietud va començar a corsecar Prometeu. Una ombra recurrent enfosquia els seus pensaments. Era com una amenaça sense forma concreta ni manifestació evident. Una malaltia que va prenent posicions al mateix organisme, des de tots els racons. Matusalem s’adonava del patiment profund del seu company i li volia transmetre un missatge de serenitat. “No et capfiquis, vell amic. Sé el que et fa patir. Però no t’hi facis mala sang. No hi pots fer res.” Prometeu rebia amb agraiment el suport del seu company, però estava cada cop més convençut que justament ell era l'únic que hi podia fer alguna cosa. I així va ser que, un bon dia, va sacrificar-se per tots els altres oferint la seva vida. 

Prometeu, un pinus longaeva, va ser talat, després de quasi 5.000 anys de vida. Però amb la seva mort, el seu botxí i l’espècie a la qual pertany, els humans, van prendre consciència, o això deien, que a la Terra mai no es podia tornar a cometre un magnicidi com aquell. 

Matusalem, un altre pinus longaeva, viu sàviament en l’anonimat, apropant-se també als 5.000 anys. Esperem que aquella espècie li permeti arribar a celebrar un aniversari tan rodó.



Pseudònim
Soriano Aladrén