Cercador
La visita
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
LA VISITA
Has de valdre per matar o apallissar algú. Jo era jovenot, amb bona perxa i algun antecedent enganyós, i m’oferiren fer de pinxo a la fàbrica on vaig entrar a treballar. Sense saber bé on em clavava, ho vaig acceptar per guanyar-me uns cacaus extra. Calia no tenir por de res, i anar fixant-te en el que veieres fer. De vegades ens enviàvem a cobrar als morosos els deutes amb el «boss», Carassa. En fer-los una visita i ensenyar-los la pipa que ens facilitaven, n’hi havia prou: fixaven data de seguida perquè tornarem a passar a pels diners. Fins aleshores no havia vist fer-li mal de debò a ningú. Fora d’aquesta faena, també ens tocava pencar-hi com a qualsevol altre. D’altra banda, en una gran ciutat com aquella, passàvem desapercebuts.
Un dia em manaren fer-li la visita a un pobre dissortat que tenia un cobertús com a taller. Com l’home és poca cosa, em van dir, pots anar a soles. El dàtil digué que no tenia els diners ni sabia quan podria tindre’ls; que clar que volia pagar, però que ara això era el que hi havia. I que matar-lo era la manera més segura de no cobrar mai. No sabia què dir-li. Haguí d’improvisar:
―A Carassa no va agradar-li la teua resposta, compare. Te n’enviarà d’altres més resolts que jo. Potser et mataran o et deixaran fet malbé de per vida.
Llavors aparegué una xica amb ulls plorosos: la seua filla. Eren els ulls més dolços i plens de verdor que jo haguera vist mai enlloc. Havia estat escoltant.
―Tu sembles bon xicot i de segur que trobes una altra manera d’arranjar-ho. Si cal, jo podria ajudar-te a fer un bon tracte.
M’ho vaig pensar uns segons.
―Aquest serà el tracte, nena: pegarem a fugir tots tres ben lluny de la ciutat. Ton pare pel seu costat. Nosaltres dos pel nostre; salvarem la pell i la gaudirem junts.
Va estar d’acord. L’endemà aní a per ella. No pagava la pena acomiadar-me de Carassa. Vaig reballar la pipa al riu quan passàvem pel pont. Ella em va deixar un bes suau a la galta. I fins ara. És allò que diuen trobar un amor a mida.
Autor: Nico Medes
Has de valdre per matar o apallissar algú. Jo era jovenot, amb bona perxa i algun antecedent enganyós, i m’oferiren fer de pinxo a la fàbrica on vaig entrar a treballar. Sense saber bé on em clavava, ho vaig acceptar per guanyar-me uns cacaus extra. Calia no tenir por de res, i anar fixant-te en el que veieres fer. De vegades ens enviàvem a cobrar als morosos els deutes amb el «boss», Carassa. En fer-los una visita i ensenyar-los la pipa que ens facilitaven, n’hi havia prou: fixaven data de seguida perquè tornarem a passar a pels diners. Fins aleshores no havia vist fer-li mal de debò a ningú. Fora d’aquesta faena, també ens tocava pencar-hi com a qualsevol altre. D’altra banda, en una gran ciutat com aquella, passàvem desapercebuts.
Un dia em manaren fer-li la visita a un pobre dissortat que tenia un cobertús com a taller. Com l’home és poca cosa, em van dir, pots anar a soles. El dàtil digué que no tenia els diners ni sabia quan podria tindre’ls; que clar que volia pagar, però que ara això era el que hi havia. I que matar-lo era la manera més segura de no cobrar mai. No sabia què dir-li. Haguí d’improvisar:
―A Carassa no va agradar-li la teua resposta, compare. Te n’enviarà d’altres més resolts que jo. Potser et mataran o et deixaran fet malbé de per vida.
Llavors aparegué una xica amb ulls plorosos: la seua filla. Eren els ulls més dolços i plens de verdor que jo haguera vist mai enlloc. Havia estat escoltant.
―Tu sembles bon xicot i de segur que trobes una altra manera d’arranjar-ho. Si cal, jo podria ajudar-te a fer un bon tracte.
M’ho vaig pensar uns segons.
―Aquest serà el tracte, nena: pegarem a fugir tots tres ben lluny de la ciutat. Ton pare pel seu costat. Nosaltres dos pel nostre; salvarem la pell i la gaudirem junts.
Va estar d’acord. L’endemà aní a per ella. No pagava la pena acomiadar-me de Carassa. Vaig reballar la pipa al riu quan passàvem pel pont. Ella em va deixar un bes suau a la galta. I fins ara. És allò que diuen trobar un amor a mida.
Autor: Nico Medes
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
298159 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!