La vida és un regal

Encara no sabia qui li havia pogut enviar aquell regal des de Quel, a La Rioja. Portava dos dies a la taula del seu despatx. Intacte. Es tractava d'un paquet taronja amb un llaça de regal sublim elaborat amb materials pigmentats en tons verd pistatxo, bordeus i blau turquesa que denotaven originalitat, gràcia, elegància i modernitat.
Estava al bell mig de la seva taula de treball. Presidint-la. El carter l’havia pujat fins al seu pis, a la tercera planta d'un edifici de la zona alta de Pedralbes, a Barcelona. No obstant això, per més voltes que li donava, l’Elena no aconseguia identificar qui havia pogut ser ni amb quina intenció. Òbviament no tenia remitent i només sabia que provenia d'aquella localitat.
Faltaven només dues setmanes per decidir quin alumne del Grau Oficial en Disseny guanyaria el concurs anual organitzat conjuntament pel Centre Tecnològic del Calçat d'Arnedo i per diferents empreses del sector. L’Elena era una prestigiosa arquitecta i dissenyadora reconeguda internacionalment pels seus edificis caracteritzats per colors alegres i que transmetien optimisme als que els visitaven.
Era membre del jurat del concurs anual i portava un parell de dies dubtant entre obrir el paquet-obsequi o tornar-lo a l'oficina de correus. No sabia fins a quin punt acceptar-lo podria ser considerat com una prova de manca d'imparcialitat. Perquè a part de ser un al•licient perquè ella es decantés cap a algun candidat en concret no encertava a saber a quina altra raó podria respondre aquest possible regal.
Mentre continuava donant-li voltes a tot aquell embolic, caminava alegrement, absorta en el seu passeig matinal, al ritme de les seves cançons per la Carretera de les Aigües, per la serra barcelonina de Collserola. Se sentia feliç. Un dia radiant estava iniciant-se, amb un sol espectacular en perspectiva. I a més, estrenava un parell de sabatilles d'esport. Considerava que li aportaven aquest toc d'originalitat i de comoditat que li donaven seguretat en ella mateixa.
En el seu treball compaginava l'arquitectura i les classes de disseny. Era una prestigiosa professora. Una dona atractiva, madura i amb molta classe, que marcava tendència. I vestint era una apassionada del mercat nacional que, al llarg d'aquests darrers anys, li donava cada vegada més alegries. Amb la seva implicació professional havia contribuït a que moltes empreses acabessin expandint-se comercialment en molts països. Hi havia promogut la creativitat en la vida quotidiana i ho recalcava als seus alumnes, dia rere dia, des de feia anys.
Els seus edificis havien inspirat a alguns creadors establerts a empreses de La Rioja. Els seus dissenys i els seus colors alegres irradiaven un optimisme que havia connectat perfectament amb molts joves. El seu estil arquitectònic basat en el reciclatge, la reutilització de materials i en la innovació tecnològica, havia motivat a molts dels seus alumnes a especialitzar-se en dissenyar objectes quotidians basant-se en aquesta filosofia.
Fins i tot alguns viatges de final de carrera havien incorporat visites al Centre Tecnològic del Calçat d'Arnedo. Als joves els fascinava la capacitat d'incorporar elements considerats residuals en el procés de fabricació del calçat com pneumàtics de bicicleta i plàstic reciclat.
Tot havia començat uns anys enrere, quan va comprar un parell de sabates a Barcelona que li van semblar increïbles. I, arran d'aquesta compra, i de conversar amb la venedora de la sabateria sobre l'origen de la marca, sobre la seva filosofia, etc., no dubtà a enviar-los un missatge electrònic. Presentant-se com a docent de l'Escola Superior de Disseny de Barcelona.

Els proposà organitzar un concurs de manera que els seus alumnes creessin una línia de disseny en calçat, com a exercici final de carrera, comptant amb el suport del Centre Tecnològic del Calçat i amb empreses del sector. L’Elena contribuí, amb la seva iniciativa personal, a establir un vincle acadèmic i professional entre La Rioja i Catalunya.
Però el que no sabia és que molt abans d'establir contacte amb ells, hi havia algú, allà, que seguia la seva trajectòria professional des de feia un temps. Considerant-la un referent. I que, arran de veure-la en diferents ocasions, havia acabat interessant-se en ella no només a nivell professional.
La veritat és que s'havia enamorat perdudament de l'Elena. Era un amor platònic per a ell. I per això, després d'haver-ho meditat, li havia enviat aquest regal. Volia captar el seu interès d'una manera original. Sabia que les seves estades a La Rioja eren sempre molt breus. Massa. I no donava peu a cap tipus de flirteig. Per això, al Javier se li va ocórrer trencar el gel enviant-li aquest detall només unes setmanes abans del seu viatge a La Rioja.
Però, si l’Elena no obria el paquet, per por de ser titllada de poc imparcial, i el tornava, l'estratègia d’en Javier no tindria cap recorregut i el seu interès cap a ella no transcendiria. Era un risc que s’atreví a córrer.
El paquet contenia tres capsetes diferents. Coincidint amb les tonalitats del llaç exterior. A la de color bordeus hi havia una ampolla de vi, reserva, de La Rioja. A la de color blau turquesa hi havia unes espectaculars ulleres de sol amb la seva targeta personal "Javier Lardin". I en la de color pistatxo dues copes de vi Schott Zwiesel Tritan Bordeus.
En Javier portava diversos dies una mica nerviós i excitat. Anhelant rebre notícies de l’Elena. S'havia separat feia poc més d'un any, i, després d'haver treballat a Itàlia i a França durant un temps, havia tornat a Espanya buscant una regió tranquil•la, lluny de metròpolis bullicioses.

Des que s'havia instal•lat a La Rioja havia seguit per internet la carrera de l’Elena. Li agradava la seva arquitectura, li interessaven les seves ponències. L'havia acabat idealitzant sense haver-la conegut. Per això havia optat per trencar el gel i prendre la iniciativa atès que ell també seria membre del jurat al concurs. Seria una bona ocasió per conèixer-se.
Tot i que dins seu, en no tenir notícies, pensava que potser va ser un il•lús deixant-se portar pel seu esperit encara jove i entusiasta! A mesura que els dies anaven passant i que no tenia notícies d'Elena, començava a dubtar i a témer haver ficat la pota ....
No havia previst que ella deixaria el seu obsequi sense obrir.
Faltaven només un parell de setmanes perquè viatgés a La Rioja i de moment no en sabia res... En Javier havia planejat convidar-la a sopar per propiciar un romanç llargament anhelat però cada dia que passava sense rebre notícies tenia més dubtes al respecte.
L’Elena, tan poc pendent del seu carisma com a dona, i tan centrada en la seva vida professional, no encertava a saber què havia de fer. El cas és que finalment, va demanar consell a la seva millor amiga, la Magda. Li explicà que havia rebut un paquet però que no l'havia obert encara.
Contràriament a l’Elena, ella de seguida va pensar en un possible admirador. En cap moment se li va ocórrer que darrere d'aquest paquet hi hagués algun indici de voler influir en la seva decisió. Només intuïa motius romàntics.
I més quan va veure el paquet. Tan bonic i refinat.
Després d'escoltar atentament a la Magda, l’Elena finalment va estar d'acord amb el seu punt de vista, i optà per obrir el regal. L’anà obrint molt lentament. Cada embolcall tenia el seu encant. I la veritat és que quedà encisada davant la bellesa i originalitat de cadascun dels detalls. Tot havia estat escollit amb sensibilitat i el contingut la deixà sense paraules.
L’Elena prengué la targeta, veient que es tractava d'un tal, Javier Lardin, i el trucà per telèfon comunicant-li que havia rebut el seu regal. L'hi agraí i li expressà la seva sorpresa, atès que fins aquell precís moment no li constava conèixer-lo. En Javier, encantat de rebre les seves notícies, li digué que tots dos compartirien taula com a jurat en el concurs i que només havia volgut expressar-li la seva admiració cap a ella. Li explicà que li seguia la trajectòria des de feia anys.
L’Elena penjà el telèfon sentint-se feliç.
Era el més bonic que li havia passat en els últims mesos.
Desà amb afecte tots els detalls, els llaços i els papers del paquet amb un somriure als llavis. Rentà les copes i les eixugà, col•locant-les en l'armari del rebost, pensant que probablement les estrenaria ben aviat. Llegí l'etiqueta del vi assaborint-lo ja mentalment i guardà l'ampolla en el seu petit celler.
Anà a la seva habitació, es provà les ulleres de sol i decidí estrenar-les aquell mateix dia. Trià en el seu guarda-roba les peces que millor combinaven amb aquest color turquesa.
Ara que en Javier li havia despertat el cuquet de coqueteria que tota dona porta dins, només havia de decidir com explicar-li al Carlos, la seva parella, amb tota la subtilesa possible, que el viatge a La Rioja potser comportaria alguna reunió de treball a la qual hauria d'assistir-hi sola ... o fins i tot, com que li estaven reclamant el seu punt de vista en relació a nous projectes, podria ser que finalment viatgés sola per tal que en Carlos no hagués d'estar avorrint-se tantes hores per La Rioja.
I és que la vida dóna moltes voltes ... i la vida és un regal.