Cercador
La venjança del corb
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
LA VENJANÇA DEL CORB
L’oficial de policia que estava al càrrec de la investigació va aixecar la vista dels papers. Tenia el rostre pàl·lid i prim, esgrogueït per la falta de sol, l’excés de nicotina i la llum fantasmagòrica del fluorescent. La notícia dels quatre menors assassinats que presumptament havien violat un altre company d’institut havia causat un gran enrenou a la comarca. I més quan la premsa s’havia assabentat que l’agressor era un home amb cavall i capa, que proclamava ser un bandoler del segle XIX. Aquests casos tan mediàtics li esgotaven la paciència.
Havia arribat l’advocada d’ofici de l’acusat. Massa guapa, va pensar, i havia d’acompanyar-la perquè pogués parlar amb aquell guillat. No li feia cap gràcia. Si ja havia confessat i tot, i es veia d’un tros lluny que no hi tocava. No entenia aquella fal·lera de la premsa per presentar-lo com un justicier i exagerar una llegenda escabrosa. El temible heroi s’havia fet famós per acabar amb la vida d’una colla de senyors feudals amb debilitat per les criatures. I ara un sonat es feia passar per ell per justificar una salvatjada.
Saludà els mossos que custodiaven la darrera porta i s’endinsà en el passadís de les cel·les. Era l’únic presoner d’aquell cap de setmana. Però a la cel·la no hi havia ningú. L’oficial la va obrir incrèdul, hi va entrar, la va inspeccionar per tots els racons i va clavar un crit d’indignació als mossos, que tampoc trobaren res de res. Molta pols, una manta i una ploma negra, però ni rastre de l’home, ni la roba ni tan sols del barret d’ala ampla. Mentre l’oficial se’n feia creus i renegava entre dents, un dels mossos va mirar per l’única obertura de l’estança, una petita finestra de dos pams d’alçada reforçada amb barrots d’acer, per la qual era impossible que algú hi cabés. A l’altra banda es veien les branques dels arbres agombolades pel vent i un corb que alçava el vol desplegant les seves ales, brillants com centelles, il·luminades pels rajos de llum que enaltien el negre blavós.
Pseudònim: Artemisa
L’oficial de policia que estava al càrrec de la investigació va aixecar la vista dels papers. Tenia el rostre pàl·lid i prim, esgrogueït per la falta de sol, l’excés de nicotina i la llum fantasmagòrica del fluorescent. La notícia dels quatre menors assassinats que presumptament havien violat un altre company d’institut havia causat un gran enrenou a la comarca. I més quan la premsa s’havia assabentat que l’agressor era un home amb cavall i capa, que proclamava ser un bandoler del segle XIX. Aquests casos tan mediàtics li esgotaven la paciència.
Havia arribat l’advocada d’ofici de l’acusat. Massa guapa, va pensar, i havia d’acompanyar-la perquè pogués parlar amb aquell guillat. No li feia cap gràcia. Si ja havia confessat i tot, i es veia d’un tros lluny que no hi tocava. No entenia aquella fal·lera de la premsa per presentar-lo com un justicier i exagerar una llegenda escabrosa. El temible heroi s’havia fet famós per acabar amb la vida d’una colla de senyors feudals amb debilitat per les criatures. I ara un sonat es feia passar per ell per justificar una salvatjada.
Saludà els mossos que custodiaven la darrera porta i s’endinsà en el passadís de les cel·les. Era l’únic presoner d’aquell cap de setmana. Però a la cel·la no hi havia ningú. L’oficial la va obrir incrèdul, hi va entrar, la va inspeccionar per tots els racons i va clavar un crit d’indignació als mossos, que tampoc trobaren res de res. Molta pols, una manta i una ploma negra, però ni rastre de l’home, ni la roba ni tan sols del barret d’ala ampla. Mentre l’oficial se’n feia creus i renegava entre dents, un dels mossos va mirar per l’única obertura de l’estança, una petita finestra de dos pams d’alçada reforçada amb barrots d’acer, per la qual era impossible que algú hi cabés. A l’altra banda es veien les branques dels arbres agombolades pel vent i un corb que alçava el vol desplegant les seves ales, brillants com centelles, il·luminades pels rajos de llum que enaltien el negre blavós.
Pseudònim: Artemisa
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
297840 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!