LA VENJANÇA DEL CIRURGIÀ

Un relat de: Rafael P. Lozano

LA VENJANÇA DEL CIRURGIÀ.


La nit havia caigut implacablement sobre la ciutat i una intensa boira s'anava estenent com un espès mantell. Aquest fenomen no era molt freqüent en aquella ciutat. Entre les boires Va aparèixer un sinistre personatge que dirigia els seus passos cap a la feble llum blavosa d'un neó que anunciava un luxós restaurant.
Si no hagués estat per la boira li hagués estat molt fàcil orientar-se pel traçat en quadrícula d'aquella ciutat, malgrat que la coneixia molt poc. Un informe que havia rebut li havia portat a Barcelona, coincidint amb el comiat de l'any i del mil·lenni. La seva trajectòria professional era molt brillant, un cirurgià molt reconegut en la seva especialitat i amb clínica pròpia al centre de Madrid. Tanmateix, en la seva vida havia un gran buit. Feia més de deu anys que la seva dona l'havia abandonat per marxar amb un gran amic i col·lega seu.
Així de sobte, un dia, al tornar a casa seva va trobar una carta amb una confessió de la infidelitat. Leonor li demanava perdó, no volia res, simplement ser feliç al costat d'aquell altre home que estimava.
Gabriel va quedar consternat, li va costar molt suportar aquell cop dur. La clínica va seguir funcionant molt bé gràcies a les delegacions i al bon equip sanitari que tenia. Portava deu llargs anys alimentant un fort desig de venjança, sabria esperar el moment oportú, sabia que la venjança és un plat que s'ha de prendre en fred.
Un assumpte molt especial portava al cirurgià a aquell acollidor i luxós restaurant. Tenia una reserva de taula al seu nom, allà s'anava a celebrar l'entrada d'un nou mil·lenni. Van instal·lar-lo en una taula individual situada discretament en un racó del espaiós saló. Des d'aquell angle podia divisar tot; dues llargues fileres de taules envoltaven una gran pista de ball. Tot estava guarnit per la gran festa, les espelmes donaven un ambient molt íntim a les taules amb adorns de cap d'any i bosses de cotilló repartides per les taules.
Ansiosament estava esperant aquell dia, però no per la data en si sinó perquè al cap podria complir el seu màxim desig ...
Dies abans de traslladar-se a Barcelona, li va arribar informació d'una agència de detectius a la qual des de feia molt de temps havia encomanat el seguiment de Leonor. Sabia que poc després d'abandonar-lo s'havia anat a Brasil amb la seva nova parella sentimental. I ara, després de tant de temps, es disposava a celebrar amb el seu amant aquell esdeveniment a Barcelona. Després de deu anys tornava. Per fi podria recuperar l'assossec, poder culminar aquell assedegament de venjança tan fort, assaborir el plaer de la venjança. No vivia per a una altra cosa. Aquest pensament li turmentava i consumia la seva vida.
El restaurant es va anar omplint de gent, l'alegria inundava aquell luxós local, quants vots de felicitat i desitjos inabastables s'anaven a formular al ritme de les dotze campanades anunciant el nou mil·lenni. Les taules s'anaven ocupant, només quedaven tres buides. Va concentrar la seva atenció en l'entrada al saló, d'un moment a altre anaven a aparèixer. L'anhelada espera començava a produir nerviosisme, el pols li començava a accelerar. Es va afluixar el nus de la corbata mentre gruixudes gotes de suor començaven a relliscar per la cara.
Continuava pendent de la porta d'accés. Menuda sorpresa es durien quan ho veiessin, poc esperarien trobar-lo allà. El Dr. Gabriel, el ressentit cirurgià, tenia ordit un maquiavè-lic pla de venjança: es faria el sorprès, com si estigués esperant a una altra persona i la casualitat li hagués portat allà. Tenia pensat mostrar-se afectuós i sorprès al mateix temps, com si el temps hagués minimitzat la categoria de la vilesa de la infidelitat, brindaria amb ells pel nou mil·lenni. Els hi desitjaria el millor, però, ocult sota la seva jaqueta portava un prim i llarg escalpel. Formava part de l'habitual instrumental d'un cirurgià, i ell sabia com fer-lo servir ...
Per fi va veure arribar a la parella. Leonor estava bellíssima, aquells anys, lluny d'envellir-la encara l'havien favorit més. És clar que tan sols tenia quaranta anys d'edat. El Dr. Víctor, el seu antic gran amic i col·lega, també tenia un gran aspecte. Estava molt bronzejat i un cos atlètic ressaltava amb aquell vestit fosc de bon tall.
Va fixar la seva atenció novament sobre Leonor. El seu esvelt coll estava envoltat per un preciós collaret de verds maragdes. Uns penjants del mateix color feien joc amb el preciós vestit entallat de festa que portava. Al veure-la va venir a la ment feliços moments al seu costat. Van viure només cinc anys junts, però van ser intensos i bells. Encara no encertava a comprendre el motiu de la separació. Ho sabia, clar, però el que no podria entendre mai era com havia estat tan vilment enganyat, i a més per partida doble, ja que l'amant era el seu amic. És igual, no li importava saber detalls. Hi havia uns fets i això ja era una cosa irrevocable, com la venjança que aplicaria.
Mentre s'anaven ocupant les cadires el cambrer els anava prenent nota. El temps va anant transcorrent, el sopar estava molt animat i els bons vins ja començaven a fer el seu efecte. L'alegria regnava el gran saló. S'apropava l'hora de les postres i dels brindis amb cava i la ingestió dels tradicionals raïms.
Gabriel es trobava tenallat, gairebé no havia provat res. El cambrer se li va acostar per omplir la copa amb cava. Seguia observant la parella, radiant de felicitat va començar a besar-se apassionadament. Ja no va poder resistir més i aixecant-se agafa la copa i es dirigeix cap a la taula.
-Bona nit. Feliç nou mil·lenni! -Va dir quan es va trobar davant d'ells.
La parella, en reconèixer aquella veu es va separar de sobte, com un ressort. Van quedar atònits i sense poder pronunciar una paraula. Gabriel va prosseguir:
- Quina casualitat, trobar-nos aquí! Jo també he vingut a celebrar el nou mil·leni -va dir.
Víctor es va aixecar i va fer el posat d'estrènyer la mà, cosa que Gabriel va evitar al subjectar la seva copa amb la mà dreta. Leonor estava asseguda.
-Estic esperant a una amiga. Us importa que l'esperi prenen una copa amb vosaltres?
-Pots seure, Víctor -va dir Leonor començant a reaccionar - Com estàs?
-Bé -Va respondre el cirurgià. Han passat els anys i ja gairebé ho he oblidat tot.
-Vam escriure't explicant-ho tot i demanant la teva comprensió. -Intentava raonar Víctor -No volíem fer-te mal...
-No segueixis Víctor, ja sé que l'amor és un sentiment molt fort i que quan es converteix en passió transforma a les persones. Ho entenc, de veritat. Però no només vaig perdre a una dona sinó també al millor amic. Però estic bé, us ho asseguro, vaig poder sobreviure. Vaig continuar amb la meva clínica i les coses m'han anat bé. Així que no us amoïneu. Ja ha passat tot ...
Gabriel va ser tan convincent que la vetllada va continuar transcorrent amb normalitat. Van obrir les bosses de cotilló i van guarnir-se amb serpentines i ridículs barrets de cartró. Un gran rellotge presidia la sala, les manetes s'acostaven a l'hora clau ...
- ¿I la teva parella? -Va preguntar Leonor
-No em va assegurar que pogués venir puntualment, però vindrà. Segur.
La conversa va seguir amb molta normalitat. Hi va haver un bon canvi d'impressions sobre aspectes de la seva professió. Gabriel havia recuperat la tranquil·litat i semblava dominar la situació, va aconseguir controlar molt bé el seu estat emocional, la parella va arribar a creure que havien estat perdonats. Què bé sabia dissimular els seus sentiments, en nombroses ocasions es va dur la mà dreta sota la seva jaqueta, acariciant aquell fi estilet que esperava posar aviat en acció.
Faltaven segons per les campanades de mitjanit. Les agulles del rellotge anaven marcant inexorablement el temps que s'anava consumint. No hi havia res solt a l'atzar, tot estava planejat. El doctor sabia que a les dotze en punt s'apagaria els llums per donar un toc màgic a la nit i que les bengales donaren la benvinguda a aquell nou any amb tantes esperances pels presents.
Així va ocórrer, es van apagar els llums, l'esfera del gran rellotge es va il·luminar i centenars de bengales van provocar un gran resplendor al voltant de la pista de ball. Les taules, al marge, van quedar en la més completa foscor per uns segons. Totes les mirades es van centrar en unes resplendents lletres: "Feliç Any 2000". Excepte les mirades de dues persones que ja no podrien fer-ho, ja que el bisturí d'un malaltís, venjatiu i paranoic cirurgià havia segat les seves vides.
Dos encertats i hàbils talls de escalpel havia trencat les seves jugulars, el boig metge havia consumat la seva venjança. Quan les llums van tornar-se a encendre tothom estava de peu amb les copes en alt festejant el nou mil·leni. La música i els crits d'alegria havien ajudat a perpetrar aquell vil acte. La parella va aparèixer en el sòl embolicada en un bany de sang. Al seu costat, assegut; un embogit home amb un bisturí a la mà tenyit de vermell.

Alguns anys després, el doctor Gabriel, sumit en els seus pensaments ho recordava tot. Estava tancat en una presó d'alta seguretat. Probablement mai sortiria d'allà amb vida. Havia cregut que després de consumar la seva venjança se sentiria alliberat i en pau. Però res més lluny de la realitat: totes les nits en somnis veia el rostre ensagnat de Leonor. Despertant tots els matins amb abundants banys de suor i forts crits de desesperació. El remordiment, la pena i el dolor no li deixaven un instant en pau. Quan es trobava amb aquests quadres de psicosi aguda i deliris, era traslladat a una unitat psiquiàtrica i sotmès a electroshock. El temps va anar transcorrent i la seva ment es trobava tan enterbolida i confusa que algunes vegades, ni tan sols podia recordar per què es trobava allà. El seu bisturí no només es va dur la vida de la parella sinó que també va liquidar la seva torturada ànima. També ell va ser devorat per la venjança, un plat que segons un proverbi àrab, és un plat que ha de ser
vir-se en fred, però que produeix un efecte bumerang per qui la provoca.

Comentaris

  • La millor troballa de Sant Jordi![Ofensiu]
    Epicuri | 30-04-2010

    Per que al cap i al fi...es tracta de comprar o de llegir?

    De comprar sempre i per tot se'n fa un gra massa...de llegir pot ser, encara un massa poc!

    Un plaer de llegir-te. Com et vaig comentar, sovint la qualitat renyeix amb la proliferació.

    He resseguit tot el relat i puc dir que ho he vist tot!!!!

    m'agrada una idea oriental que ve a dir que qui ha tingut fins i tot la gosadia, valentia, si ha seguit honestament els impulses genuïns de la seva ànima, de fer el pitjor crim, per comptes de fer el "be" per timidesa o por...pot arribar abans a la veritat absoluta.

    Pot ser és això el que diuen el Perdó de Déu...no va ser el mateix Jesucrist crucificat entre dos "lladres"?

    Pot ser resulta que li e pres el comentari al meu amic Mistèric, per que de Persona no ho sembla pas...un surt un sanjordi amb la possibilitat de trobar-se un drac...i es troba amb un veterà relataire...

  • La venjança...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 12-05-2009 | Valoració: 10

    La venjança no pot deixar cap mena de satisfacció. Al menys això crec, i suposo, creuen la majoria de persones.
    - Joan -

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: