La vella manaire a l'hotel dels seixanta que feia figa

Un relat de: Mena Guiga
Aquella octogenària de nom Lourdes, blanca de cabells i crepada cada dissabte a la perruqueria de tota la vida, s'asseia a la millor butaca de la recepció de l'hotel Marplana, regentada pel fill i la jove, tot i que ella se'n sentia la mestressa i així no s'estressava ni se'n sentia a dir. L'àvia lluïa collaret de perles de les bones, regal del seu difunt, mort feia uns quants lustres un dia que va llaminerejar massa dolç amb sucre llustre. Diabetis al momentus superlatívica. Al sot i unes quantes corones de roses, que era el mes de maig, i la vida continua.
La Lourdes amb els cabells com un núvol esclafant-los contra la butaca on s'escarxofava moltes hores. Això la feia emprenyar. S'aixecava i el darrere del cap allisat i sense volum no estava bé, gens bé, i et cridava a tu, la jove recepcionista, i que els l'inflessis i tu no en tenies ni idea de globus capil.lars.
El volum dels cabells era una cosa poc greu.
Més greu era el volum del televisor. L'únic televisor de la saleta-recepció. Els turistes volien mirar programes força típics i en alemany o francès, perquè majoritàriament venien dels països d'aquestes llengües. Però la senyora Lourdes s'entossudia a agafar amb fermesa el comandament. Jo crec que se l'hauria cosit, si hagués pogut amb les agulles llargues del fer mitja incessantment i més i més mantellines que ni jove ni néta no volien. Me'n va regalar una, de color verd molsa, i la tinc, encara. L'uso per tapar la caixa de patates, que no es grillin. Sí, aquella dona estava força grillada. L'edat, el caràcter. Comprensible?
El volum del televisor, deia. Sordejava, la senyora Lourdes. Aleshores pujava el volum de l'aparell a tope. La gent no podia parlar i es veien obligats a surtir a la terrassa a prendre alguna cosa i gastar. Més entrades a la caixa de l'hotel. Que l'àvia durés força!
Esperava unes amistats franceses estiuejaires de tota la vida. Em preguntava ben sovint:
- Nena, que ja han "trufat"?
Barrejava "trucar" i "telefonar". Jo m'aguantava el riure, cosa dolenta per a la salut.
El dia que duien la llet fresca cridava el fill i al bar, tocant a la recepció, li feia torrades i hi estenia al damunt el tel. Veies el cinquantè atipant-se com a la posguerra, potser. El nen de la mama.
La senyora Lourdes exigia lluentor a les fulles de les plantes tropicals i exòtiques que decoraven l'entrada. I em donava una tassa amb llet i cotó i havia de netejar cada fulla pacientment. Ella, mentrestant, m'explicava la seva vida i les dels altres, asseguda, cabells perdent volum per darrere i agulles de fer mitja en ple èxtasi.
El dia que en va fer un gra massa va ser, ho recordo com si fos ara, aquell dia en què va fer venir la de la pedicura a l'hotel. Es va fer portar un gibrell amb aigua calenta i hi va posar els peus en remull mentre esperava. Alguns clients li feien fotos, espectacle pintoresc tercermundista. Alguns venien a queixar-se i jo els donava un val de descompte pel Marineland per fer-los callar.
Quan la dels peus li arreglava les durícies i li tallava les ungles hi havia més gent mirant-s'ho que no pas mirant la tele. Per una vegada que el problema del comandament i del volum estava solventat!

Comentaris

  • Records[Ofensiu]
    Rubba Bertanero | 27-12-2015 | Valoració: 9

    Pocs hotels tant casolans deuen quedar i menys amb personatges tan típics i tòpics. L' escena dels peus en remull és pròpia d'una pel.lícula d'Alfredo Landa. M' has transportat uns any enrera.Salutacions.

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

435660 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com