La vella manaire a l'hotel dels seixanta que feia figa

Aquella octogenària de nom Lourdes, blanca de cabells i crepada cada dissabte a la perruqueria de tota la vida, s'asseia a la millor butaca de la recepció de l'hotel Marplana, regentada pel fill i la jove, tot i que ella se'n sentia la mestressa i així no s'estressava ni se'n sentia a dir. L'àvia lluïa collaret de perles de les bones, regal del seu difunt, mort feia uns quants lustres un dia que va llaminerejar massa dolç amb sucre llustre. Diabetis al momentus superlatívica. Al sot i unes quantes corones de roses, que era el mes de maig, i la vida continua.
La Lourdes amb els cabells com un núvol esclafant-los contra la butaca on s'escarxofava moltes hores. Això la feia emprenyar. S'aixecava i el darrere del cap allisat i sense volum no estava bé, gens bé, i et cridava a tu, la jove recepcionista, i que els l'inflessis i tu no en tenies ni idea de globus capil.lars.
El volum dels cabells era una cosa poc greu.
Més greu era el volum del televisor. L'únic televisor de la saleta-recepció. Els turistes volien mirar programes força típics i en alemany o francès, perquè majoritàriament venien dels països d'aquestes llengües. Però la senyora Lourdes s'entossudia a agafar amb fermesa el comandament. Jo crec que se l'hauria cosit, si hagués pogut amb les agulles llargues del fer mitja incessantment i més i més mantellines que ni jove ni néta no volien. Me'n va regalar una, de color verd molsa, i la tinc, encara. L'uso per tapar la caixa de patates, que no es grillin. Sí, aquella dona estava força grillada. L'edat, el caràcter. Comprensible?
El volum del televisor, deia. Sordejava, la senyora Lourdes. Aleshores pujava el volum de l'aparell a tope. La gent no podia parlar i es veien obligats a surtir a la terrassa a prendre alguna cosa i gastar. Més entrades a la caixa de l'hotel. Que l'àvia durés força!
Esperava unes amistats franceses estiuejaires de tota la vida. Em preguntava ben sovint:
- Nena, que ja han "trufat"?
Barrejava "trucar" i "telefonar". Jo m'aguantava el riure, cosa dolenta per a la salut.
El dia que duien la llet fresca cridava el fill i al bar, tocant a la recepció, li feia torrades i hi estenia al damunt el tel. Veies el cinquantè atipant-se com a la posguerra, potser. El nen de la mama.
La senyora Lourdes exigia lluentor a les fulles de les plantes tropicals i exòtiques que decoraven l'entrada. I em donava una tassa amb llet i cotó i havia de netejar cada fulla pacientment. Ella, mentrestant, m'explicava la seva vida i les dels altres, asseguda, cabells perdent volum per darrere i agulles de fer mitja en ple èxtasi.
El dia que en va fer un gra massa va ser, ho recordo com si fos ara, aquell dia en què va fer venir la de la pedicura a l'hotel. Es va fer portar un gibrell amb aigua calenta i hi va posar els peus en remull mentre esperava. Alguns clients li feien fotos, espectacle pintoresc tercermundista. Alguns venien a queixar-se i jo els donava un val de descompte pel Marineland per fer-los callar.
Quan la dels peus li arreglava les durícies i li tallava les ungles hi havia més gent mirant-s'ho que no pas mirant la tele. Per una vegada que el problema del comandament i del volum estava solventat!