La sospita

La trobaren estesa al costat del cos del delicte i el comissari no s'empassava la pèrdua de memòria. La sospitosa Laura Miralles afirmava que estava trucant la porta de la casa de la seva alumna Paquita Vinuesa, volia saber perquè els seus pares no anaven mai a les reunions del col·legi... I de cop, es desperta a l'hospital.
Els metges comprovaren que no tenia cap trauma físic important, una forta impressió podria ser la causa de l'amnèsia. Li van donar l'alta.
En arribar a casa seva, entra a la cuina. Quan veu la brillantor del ganivets, se li obre com una finestra en la ment...
...
A la sala d'interrogatoris, la Laura s'explica:
La Paquita en persona m'obre. Està canviada, molt canviada. No sembla la innocent nena de deu anys.
—Bona nit, senyoreta Laura... No em reconeix?
No és l'aspecte... És la veu que sona diferent... És com la de la seva mare quan parlava amb ella per telèfon.
Em condueix a la cuina. No hi ha ningú. Em mira amb un somriure malèvol. Obre la nevera gairebé buida i agafa un ganivet.
—Aquest és mon pare. —Senyala un bocí de carn—. I aquesta és la mare —diu, al temps que mostra uns petits fragments, també de carn.
Quedo paralitzada mirant el llustre de la fulla del ganivet. La Paquita acaba la presentació.
—Mama, papa, aquesta és la senyoreta Laura. Us agradarà. Ella em nodrirà quan vosaltres marxeu del tot.
Vull fugir!
—On va senyoreta? No em voldrà abandonar?
Intento sortir, no em deixa, ens barallem, em vol clavar el ganivet, però li prenc... Sóc jo qui l'apunyalo sense pietat!
«Massa increïble per ser mentida. Ningú s'inventaria res igual» —pensa el comissari.
Les proves reafirmen la versió de la senyoreta Laura Miralles. Gràcies al luminol, detecten sang per tota la casa compatible amb la mort violenta del matrimoni. I el forense troba restes de carn humana semi-digerida en l'estómac d'aquella criatura.
—Reconec que em vaig equivocar, senyoreta Miralles —es disculpa el comissari—. Indubtablement vostè va actuar en defensa pròpia.

Pseudònim; Estefania