La Sol

Un relat de: Mena Guiga
Treia força merda (desaprenentatge necessari) en format primer gas i després ferma femta. Així ho vivia, la Sol, que tenia el rostre color de cera virginal, l'única part de pell que mai es colrava. Treia merda, li convenia: excrements de to descolorit com la seva cara, que no, no calia que estigués bruna, com frustradament tenia entès. Treia tant fum ferum que la seva parella de fet mai acabada de fer se li queixà:

- Aquesta pudor...uuufff... assumpte escabrós.

-És cabró per part teva definir-la així. Per a mi, pots anar-te'n a la merda.

I rigueren. De fet, llavors van esdevenir una mica més de fet que de desfet. Ell marxà a treballar (envernissava orinals de l'antiga casa Orional, fundada per un tal Oriol Tassa Garro, conegut com a Tagarro i no et deixo anar, permeteu-me un hahaha). La Sol sortí, també, a comptar gira-sols, cosa que la relaxava. La Sol girava amb ells, seguint l'astre rei que no li torrava mai la faç. Es posava dreta amb els braços o en creu o mig plegats entre les flors altres i, si li venia de gust, s'omplia la boca de pipes salades o no i les escopia millor que un lloro tropical, destropicalitzat o no. A còpia de gira-solejar, la Sol entengué que ella era una certa antítesi d'aquelles plantes que seguien la rutina de supervivència subjugant-se a la llum i escalfor i allò l'ajudà a entendre's més per circular per l'existència, sobretot per la part que encasta foscor...

Quan marxà del marge del camí on creixien les herbàcies gairebé vesprejava. S'hi havia estat molt, fins que el cel es tornà del color del mig dol. Avançà a poc a poc, no obstant, contenta que aquell dia hagués comprès més d'ella, tanta cosa irrisòriament camuflada rere les convencions, ais, pensà, enriolada.

Llavors trobà les acàcies. Feien goig, tronc ridícul al costat de la capçada esbojarrada, esponja-afro, desbocada. I uns til·lers de fama calmant. Sota l'arbrada, pensarosa, somrigué. Esperà que la lluna aparegués, tan clara com la Sol, que la celístia li refredés la testa, que li emblanquinés encara més la cara. La Sol, entre el titil·lar dels estels, allà sota els vegetals grans, copsà quelcom rar. De què caram es tractava? Estirà un braç i en prengué una. Una capseta. Posava: 'hotel per a insectes', seguit d'una explicació sobre com segons quines espècies ajudaven en blablà i per a blablà, tot ecobioxulisostenible, i que era cosa de l'Ajuntament. No brillaven com les estrelles, però la Sol sí que les veia refulgir. Contenien cuques de llum. En un moment donat, alhora, van sortir dels establiments turístics i, mentre la dona cloïa els ulls, van cobrir-li durant uns segons el rostre que va perdre qualsevol rastre que no fos de serenitat.

Comentaris

  • La Sol[Ofensiu]
    Prou bé | 25-08-2021

    Quanta imaginació i que bé la saps plasmar en un escrit! (en un? No. En tots) . Amb total cordialitat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

848 Relats

921 Comentaris

376137 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com