Cercador
La Selènia (o una regidoria incongruent)
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La Selènia, des que treballava a l'ajuntament -i això era un món superior- va deixar de saludar qualsevol que, al seu parer, fos dels altres inframons.
O això creia. Devia ser perquè aquí, també, el seu cervell justejava.
Quan va tocar, no va poder triar o física o química. Si no se sabia les taules de multiplicar! Allò va crear un pòsit paràsit en alguna neurona.
Quan era estudiant (ella creia que volia dir anar a l'escola o a l'institut amb motxilla, llibretes, llibres i més material i un entrepà fet per la mama cuidadora de filla única intocable i superlativament excelsior en tot) tampoc va poder fer llengües: la seva pròpia, llarga -defecte de naixement- se li encargolava i li ho impedia i l'excusava. De més gran va aprendre a fer coses amb ella no comentables i qui sap si innocents com saltar a la corda.
I no se sap com un dia te la trobes que és regidora.
I no t'ho pots creure.
I t'adones, un cop més, de com de mal montat està el món.
La seva feina era contínuament supervisada per tres o quatre tècnics que ni donaven l'abast ni ho podien xerrar o els tallaria la llengua i quan els en calgués que paguessin per un tros de la d'ella i així serien de la mateixa pasta, i la Selènia encara els feia un favor. I reia apoteòsicament entre errors a dojo, faltes d'ortografia de gran mola, mancances de sons en discursos,... Tanmateix, el pitjor pitjor pitjoràs consistia en ajudar-la a dissimular un cul descomunal, cada vegada més. El que pot dir un cul del sou que l'atipa!
Quan es va inaugurar el centre cívic ella deia 'híbrid' i al mateix instant el seguici d'arreglaires' havia de fer-se venir raspera per tal de colgar el mot. Ella els mirava fulminadorament, la llengua contenint-se, espetegaire i castigadora.
La Selènia podia decidir i per això s'hi feien més activitats de flamenco. Volia ser simpàtica i graciosa i ho anomenava 'flamingo centre hibrid road' i si li queia la bava d'autosatisfacció posaven a sota un gos pequinès que la recollia amb una cullera d'alabastre de l'antic Egipte que havia estat usada només per traslladar cervells insensats. El gos no ho ignorava pas: en una existència anterior havia conegut un ibis nilenc molt loquaç que li explicava tot el que entenia i copsava i les observacions íbiques són de fiar, sembla ser.
Una professora de Pilates que es va oferir per dur a terme un curset baratet en un trimestre no va ser donada per bona per la regidora. Qui fes aquella activitat es podia fer mal enfonsant el ventre tant seguit, àdhuc podia perdre el melic i després aquell amuntegament de pilotes grosses ocupava massa espai i no les volia ni veure al flamingo-híbrid. De fet imaginava que eren com els collons de l'home que la va deixar, perquè n'estava fart i se li havien inflat tant que va tocar el dos via aèria com si tingués als baixos un bessonam montgolfièric.
La Selènia, si rebia crítiques, no la calaven. S'aculava contra el despatx de fusta d'arbres mil·lenaris de l'Amazònia, regal ostentós que el batlle havia fet a cada regidoria amb ingressos colgats obtinguts per l'acceptació d'un grup de vigilants de la platja vinguts d'un altre país any rere any. Somreia i potser es tiraria algun dels guardacostes, que per això els llogaven, també, també.
No, no saludava antics veïns ni coneguts ni companys. La família sí, que l'havia situada estratègicament en llocs de treball paral·lels, aquells lelos.
Un dia va adoptar dues nenes panamenyes i els va posar de nom Física i Química. La primera, a l'adolescència, només es preocupava per estar estupenda, va agafar anorèxia i la Selènia la va dur a un logopeda. La segona només feia que enamorar-se de nois anomenats Quim, una mica. La mare no biològica va pensar que si li comprava calçat a les quimbambes, tot solventat.
No. La Selènia no entenia que no es treuria mai l'enquistament de no haver pogut triar. Les males llengües internes, somortes però guerreres, prou que li ho recordaven. I encara li farien comprar-se un mocador per onejar, per quan trobés la gent, que de regidora a Bella Lola un pas més petit que el d'Armstrong, llunàticament parlant.
En no poder escollir o física o química comporta tot això. Què hi farem!
O això creia. Devia ser perquè aquí, també, el seu cervell justejava.
Quan va tocar, no va poder triar o física o química. Si no se sabia les taules de multiplicar! Allò va crear un pòsit paràsit en alguna neurona.
Quan era estudiant (ella creia que volia dir anar a l'escola o a l'institut amb motxilla, llibretes, llibres i més material i un entrepà fet per la mama cuidadora de filla única intocable i superlativament excelsior en tot) tampoc va poder fer llengües: la seva pròpia, llarga -defecte de naixement- se li encargolava i li ho impedia i l'excusava. De més gran va aprendre a fer coses amb ella no comentables i qui sap si innocents com saltar a la corda.
I no se sap com un dia te la trobes que és regidora.
I no t'ho pots creure.
I t'adones, un cop més, de com de mal montat està el món.
La seva feina era contínuament supervisada per tres o quatre tècnics que ni donaven l'abast ni ho podien xerrar o els tallaria la llengua i quan els en calgués que paguessin per un tros de la d'ella i així serien de la mateixa pasta, i la Selènia encara els feia un favor. I reia apoteòsicament entre errors a dojo, faltes d'ortografia de gran mola, mancances de sons en discursos,... Tanmateix, el pitjor pitjor pitjoràs consistia en ajudar-la a dissimular un cul descomunal, cada vegada més. El que pot dir un cul del sou que l'atipa!
Quan es va inaugurar el centre cívic ella deia 'híbrid' i al mateix instant el seguici d'arreglaires' havia de fer-se venir raspera per tal de colgar el mot. Ella els mirava fulminadorament, la llengua contenint-se, espetegaire i castigadora.
La Selènia podia decidir i per això s'hi feien més activitats de flamenco. Volia ser simpàtica i graciosa i ho anomenava 'flamingo centre hibrid road' i si li queia la bava d'autosatisfacció posaven a sota un gos pequinès que la recollia amb una cullera d'alabastre de l'antic Egipte que havia estat usada només per traslladar cervells insensats. El gos no ho ignorava pas: en una existència anterior havia conegut un ibis nilenc molt loquaç que li explicava tot el que entenia i copsava i les observacions íbiques són de fiar, sembla ser.
Una professora de Pilates que es va oferir per dur a terme un curset baratet en un trimestre no va ser donada per bona per la regidora. Qui fes aquella activitat es podia fer mal enfonsant el ventre tant seguit, àdhuc podia perdre el melic i després aquell amuntegament de pilotes grosses ocupava massa espai i no les volia ni veure al flamingo-híbrid. De fet imaginava que eren com els collons de l'home que la va deixar, perquè n'estava fart i se li havien inflat tant que va tocar el dos via aèria com si tingués als baixos un bessonam montgolfièric.
La Selènia, si rebia crítiques, no la calaven. S'aculava contra el despatx de fusta d'arbres mil·lenaris de l'Amazònia, regal ostentós que el batlle havia fet a cada regidoria amb ingressos colgats obtinguts per l'acceptació d'un grup de vigilants de la platja vinguts d'un altre país any rere any. Somreia i potser es tiraria algun dels guardacostes, que per això els llogaven, també, també.
No, no saludava antics veïns ni coneguts ni companys. La família sí, que l'havia situada estratègicament en llocs de treball paral·lels, aquells lelos.
Un dia va adoptar dues nenes panamenyes i els va posar de nom Física i Química. La primera, a l'adolescència, només es preocupava per estar estupenda, va agafar anorèxia i la Selènia la va dur a un logopeda. La segona només feia que enamorar-se de nois anomenats Quim, una mica. La mare no biològica va pensar que si li comprava calçat a les quimbambes, tot solventat.
No. La Selènia no entenia que no es treuria mai l'enquistament de no haver pogut triar. Les males llengües internes, somortes però guerreres, prou que li ho recordaven. I encara li farien comprar-se un mocador per onejar, per quan trobés la gent, que de regidora a Bella Lola un pas més petit que el d'Armstrong, llunàticament parlant.
En no poder escollir o física o química comporta tot això. Què hi farem!
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
439836 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com