Cercador
La sabata
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
LA SABATA
No hi havia horitzó més enllà d’aquell l’estiu. Era natural que la nena de ciutat sumés els seus vuit anys als dels nens del poblet on passava les vacances a Cantabria.
A cinquanta metres d’on vivia, s’alçaven dos noguers immensos flanquejant el camí cap uns camps de panís. Els noguers pertanyien a una vella rondinaire, que els podia veure des de la finestra estant.
La nena de ciutat, entre moltes coses, va aprendre que les nous maduren en pocs dies dins un farcell d’herba seca. Se’ls badava la pell verda que surt amb facilitat.
Com finals de juliol la nena ja havia espuntat les vambes que la mare li havia preparat, no va tenir altre remei que posar-se per cada dia les sabates de mudar de xarol.
Una tarda, començant ja a fosquejar, uns quants nens es reuniren sota els noguers. Els alts s’ajudaven per enfilar-se a les branques i fer caure les nous, que els altres collien de terra.
De sobte, un crit increpador els va alertar. La mestressa dels noguers, enfurismada, corria cap a ells enlairant un bastó.
Fugiren disparats cap els conreus, la vella cridant al seu darrere.
Els peus els tocaven el cul.
En la carrera desesperada, a la nena li va saltar una sabata, però va seguir corrent esfereïda per la vella que persistia a seguir-los.
Com fures s’endinsaren al panís a banda i banda del camí. La nena restà al costat d’un noiet més gran a qui li sortia sang d’una pelada al genoll.
El nen va guipar la vella fent guàrdia al camí amb la sabateta a la mà; prova inequívoca de qui era, al menys, un dels lladres.
Per tornar a casa, haurien de sortir per l’altra banda del camp. Els tocaria, però, travessar el riu.
Era fosc.
El corrent, tan divertit de dia quan hi atrapaven crancs, es veia ara amenaçador. La nena tremolava. Compadit, el nen se l’enfilà a collibè per travessar-lo.
Els de casa l’esperaven fora amoïnats. La nena se’ls abraçà plorant.
Més per riure que per escarment, li proposaren d’anar a demanar la sabata a la vella. S’hi va negar en rodó!
Anna R.
No hi havia horitzó més enllà d’aquell l’estiu. Era natural que la nena de ciutat sumés els seus vuit anys als dels nens del poblet on passava les vacances a Cantabria.
A cinquanta metres d’on vivia, s’alçaven dos noguers immensos flanquejant el camí cap uns camps de panís. Els noguers pertanyien a una vella rondinaire, que els podia veure des de la finestra estant.
La nena de ciutat, entre moltes coses, va aprendre que les nous maduren en pocs dies dins un farcell d’herba seca. Se’ls badava la pell verda que surt amb facilitat.
Com finals de juliol la nena ja havia espuntat les vambes que la mare li havia preparat, no va tenir altre remei que posar-se per cada dia les sabates de mudar de xarol.
Una tarda, començant ja a fosquejar, uns quants nens es reuniren sota els noguers. Els alts s’ajudaven per enfilar-se a les branques i fer caure les nous, que els altres collien de terra.
De sobte, un crit increpador els va alertar. La mestressa dels noguers, enfurismada, corria cap a ells enlairant un bastó.
Fugiren disparats cap els conreus, la vella cridant al seu darrere.
Els peus els tocaven el cul.
En la carrera desesperada, a la nena li va saltar una sabata, però va seguir corrent esfereïda per la vella que persistia a seguir-los.
Com fures s’endinsaren al panís a banda i banda del camí. La nena restà al costat d’un noiet més gran a qui li sortia sang d’una pelada al genoll.
El nen va guipar la vella fent guàrdia al camí amb la sabateta a la mà; prova inequívoca de qui era, al menys, un dels lladres.
Per tornar a casa, haurien de sortir per l’altra banda del camp. Els tocaria, però, travessar el riu.
Era fosc.
El corrent, tan divertit de dia quan hi atrapaven crancs, es veia ara amenaçador. La nena tremolava. Compadit, el nen se l’enfilà a collibè per travessar-lo.
Els de casa l’esperaven fora amoïnats. La nena se’ls abraçà plorant.
Més per riure que per escarment, li proposaren d’anar a demanar la sabata a la vella. S’hi va negar en rodó!
Anna R.
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
297840 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!