La Psicologia de les Mones VIII

Hem vaig passar lentament la llengua per la punta del dit, amb un gest mecànic, sense pensar, concentrat en el que estava escrivint. El gust era amarg. Per un instant hem vaig preguntar perquè era amarg, i amb la punta de la llengua vaig tornar a assaborir aquell gust estrany.

Les tecles de la Letera 32 seguien groguenques i arrodonides i el soroll cadenciós de la màquina hem permetien relaxar-me, i concentrar-me en la tasca de la meva vida, la meva raó de ser.

La vaig mirar als ulls. Reconeixia que la vella m'havia sorprès, no m'esperava que la dona guardés totes les meves coses. La màquina, la meva roba, els retalls del diari, i fins i tot el ganivet, aquell ganivet de mànec negre i acer inoxidable que precisament havia comprat amb aquell primer bitllet verd que ella m'havia donat.

La vella m'esperava, i no s'estranyà de veure'm a la porta, i hem franquejà el pas dins la casa -el meu nét- digué amb un somriure a una veïna xafardera.

Jo estava content, ara podria preparar una estratègia, ara podria continuar amb tranquil·litat el meu manifest ideològic. Durant tots aquells anys havia pensat sovint amb el manifest, i, si bé aquella primera mort podia semblar una venjança vers el meu inútil progenitor, en realitat era un pas més per aconseguir la perfecció, la qual sols jo i alguns acòlits escollits podríem assolir.

Vaig reflexionar sobre allò. El meu primer deixeble havia estat un fracàs, no era prou sumís, no tenia la capacitat de veure com n'era jo de superior, com n'era de sublim la meva visió de la vida. No obstant, havia madurat i la meva Psicologia de les Mones també. Ara si estava preparat per adoctrinar, ara si que estava preparat per difondre entre els elegits la meva manera de entendre el futur.

Mai hagués imaginat que fos l'Avia qui m'ajudés a portar tot a terme. Aixecant per un instant els ulls de la letera, vaig acaronar a la vella amb tendresa.

Al correccional havia conegut mols espècimens de l'ésser humà que no sols m'havien ratificat en el meu coneixement profund de la decrepitud de l'ésser humà si no de la necessitat de netejar el món d'aquelles desfetes humanes. Era fascinant veure com una mica de dolor físic i una bona dosi de manca d'autoestima i de vexació podien posar als teus peus aquells ridículs i mediocres simulacres de persones. I aquella sensació tant plaent de domini, de control. Fruïa del dolor, fruïa del control, però sobre tot fruïa del poder. A vegades apareixia algun noi que no es volia sotmetre. Això m'enfurismava, hem recordava al meu primer deixeble. Odiava profundament la desobediència. No permetia que ningú transgredís les meves normes.

Tanmateix els últims anys no hi havien gaires que se m'enfrontessin, la resta ja ho sabia que el que ho feia, desapareixia. Al correccional era difícil, els ganivets no eren esmolats, però amb paciència i tranquil·litat tot es podia aconseguir i les calderes ajudaven molt, es clar!

Hem vaig concentrar en aquell nou capítol de la Psicologia de les Mones. Portava molts anys donant voltes al cap i sabia exactament el que havia de escriure. Vaig fer un lleu somriure de complicitat a l'Avia. Ella, amb aquells bonics ulls blaus, va respondre el meu somriure.

Havia llegit molt al correccional, no llibres de la biblioteca, el que jo buscava no es trobava a les biblioteques dels correccionals, però aquella nova andròmina que havien portat m'havia estat molt útil. Recordava amb un somriure maliciós com la noia del serveis socials s'havia alegrat que passés tantes hores connectat a internet: Pot ser al final hem trobat quelcom per socialitzar a aquest noi -li deia al guàrdia de la biblioteca- Els sociòpates necessiten un punt de connexió per deixar de ser asocials- continuava la noia que havia acabat la carrera tot just feia un any i encara no havia après que els serveis socials només servien per amagar la merda que la societat no volia veure. El guàrdia, al qual jo tenia aterroritzat, baixava la mirada, tremolós, sols desitjant que s'acabés el seu torn el més aviat possible. Aquell fotut cabró que li encantava clavar guitzes y cops de peu, emparat en la seva porra i la seva placa, plorava com un nen de bolquers només amb una mirada meva.

Havien altres escollits. Aquest descobriment hem feu tremolar d'alegria com un nen petit, no estava sol. Vaig llegir els seus llibres, vaig comprendre la seva ideologia. Però aviat hem vaig adonar que jo anava més enllà, jo era un grau més en la evolució vers la perfecció.

Molts consideraven la violació com l'element més dominant, més vexatori vers l'ésser inferior. La violació sotmetia a la teva voluntat a un altra ser. I jo reconeixia que veure algú plegat als meus desitjos sexuals era quelcom plaent, del què sovint havia fruit en el correccional. Tanmateix aquesta mena de vexació tenia dos inconvenients greus: En primer terme implicava una relació massa directa, massa contaminant amb l'ésser inferior. I en segon terme i més greu, la salvatgeria innata, la brutalitat, l'aberrant animalitat dels éssers inferiors els portava a fruir, a desitjar aquella mena de maltracta. Jo ho vaig intuir aviat. Sota dels plors i els crits de dolor, sovint havia endevinat els gemecs de plaer de les meves víctimes. Aquelles bèsties no es mereixien res meu, per això vaig deixar les violacions de costat. Si. L'avia ho comprenia allò. Ella també hagués fruit.

Jo comprenia el poder, el domini real, havia fet un pas més, ja de ben petit ho havia après: TOTA LA CARN ÉS IGUAL. La decapitació, la amputació, el tall nítid de la carn produïa un èxtasis que cap violació podia gosar igualar. Retirar les capes de greix blanquinós per accedir a la carn vermella i lliscosa. Tallar amb el ganivet, sentir el plaer de la suavitat de la carn, resseguir amb els dits la duresa dels muscles, tallar-los, i veure que, com amb la nina quan era petit, les extremitats perdien força i, flàccides, queien separades del cos.

Era fascinant exercir el control de l'ànima, a través del cos, dominar a unes víctimes submises, què amb els ulls vidriosos, suplicaven amb la mirada que exercicis sobre ells tot el meu poder, que els redimissis de la seva inferioritat, que els convertissis en una obra d'art del dolor i submissió.

Amb el temps he anat descobrint noves formes de experimentar amb els límits del dolor i la vexació, i he de reconèixer que els nois del correccional eren molt adients per aquesta tasca. La fiblada punyent del ganivet quan es clava per primer cop, la resistència lleu de la pell, i el suau so de carn esquinçada conformen una melodia de sons, colors, i olors, que sols un artista, amb l'experiència pot arribar a convertir en quelcom sublim. Jo llavors encara no havia arribat a la màxima expressió del dolor, del domini, del poder, però era conscient que per aconseguir-ho calia transmetre els meus coneixements, calia plasmar la estratègia en la Psicologia de les Mones, calia llegar al futur una idea.

I finalment la mort, treure la vida, desfer la carn, treure'n l'espurna, era el poder suprem, la qualitat que permetia a l'ésser superior dominar a l'inferior, mirar-lo als ulls i que aquest accepti el seu destí, que com a inferior no pot sobreviure, no mereix sobreviure i fer el tall final, el que arriba al cor, el que esberla el cap, el que degolla el coll. I saber que amb el dolor i la vexació has netejat, has redimit aquella bèstia de la seva animalitat. I la por, la por dels no creients, la incomprensió i el terror gravats en els seus ulls instants abans del seu últim pensament lúcid.

L'avia hem mirava amb un rictus estrany. Vaig sentir el soroll estrident d'una cançó nadalenca a la tele i vaig comentar: Avia, estàs com una tàpia. Aquesta tele tan alta no hem deixa sentir ni els meus pensaments.- L'avia no hem va contestar, tanmateix hem vaig aixecar a buscar el comandament, i abaixar aquell aparell. Feien un anunci del Corte Inglés on sortien les últimes ofertes en càmares de vídeo, i vaig pensar que aquells trastos potser serien millors que les fotos per documentar el meu manifest ideològic amb casos pràctics.

De sobta la imatge va canviar, feia anys que no veia la tele però vaig reconèixer que eren els titulars del telenotícies. I allí estava jo. Era jo! Una imatge gran, deformada i de feia anys, però era jo. Vaig mirar aquella noticia, complagut. Un policia molt jove però de mirada severa feia unes declaracions. Primer no hem vaig fixar, estava extasiat amb el ressò que tenia la mort del meu progenitor, aquest era un primer pas per poder fer comprendre el meu llegat al futur.

La meva mirada es tornà a posar casualment amb aquells ulls severs i llavors hem vaig adonar, llavors el vaig reconèixer i vaig saber quin era el meu següent pas.

Vaig asseurem de nou davant la letera, capficat amb el nou gir que donaven els esdeveniments. Vaig agafar el meu estimat ganivet de mànec negre i acer inoxidable i vaig passar el dit suaument pel seu tall. Vaig acariciar lleument repetides vegades la seva fulla, i finalment, hem vaig portar el dit a la boca. Vaig permetre que la llengua s'amarés d'aquell gust estrany. No entenia perquè la gent deia que la sang era dolça. La de la meva avia era més aviat amarga. Vaig passar la punta de la llengua amb suavitat per sobre del ganivet gaudint d'aquell sabor, mentre amb l'altra mà acaronava els cabells blancs de la vella. La resta del cos ja l'estava tallant a trocets i per tal de llençar-los a les escombraries, no hem podia permetre cap sospita per part dels veïns. Tenia una missió que portar a terme i necessitava la casa de l'Avia. Ella era la única que m'havia comprés, suposava que eren els seus gens els que finalment m'havien dut a la perfecció. L'Avia no hem va tenir por, ni va gemegar. No s'assemblava a cap dels simulacres de vida que m'havia carregat abans. Sols en l'últim moment s'havia permès un lleu instant de pànic que jo li vaig veure als ulls abans de decapitar-la. Per això pensava guardar el cap que encara
regalimava. Ella no era perfecte, però havia entès que calia ser-ho i només per allò ja es mereixia veure la meva obra. El fred de la nevera li deixaria els cabells acartronats, així que caldria pentinar-la de tan en tan.- vaig pensar mentre l'acaronava amb estimació, assaboria la seva sang amarga i gaudia pensant en quin seria el meu pròxim pas vers el poder.