La pols de Miguel Àngel: Un conte del Brasil

En Miguel Àngel estava espantat, la por s'havia apoderat del seu cos, com la presa d'un dofí rosat que espera el seu tràgic final dins la boca del depredador...
Era el moment d'acabar amb aquesta història, i la saga només acabava de començar...

-És el teu aniversari, veritat? Que casualitat, també és el meu... On tens el meu paquet, noi?

La mirada de Miguel Àngel es perdia entre l'obscuritat de la nit, i es barrejava entre la sang que queia de les ferides del seu cap, ocasionades pels cops que el sergent Gonzalo li havia propinat.

La raó per la qual Miguel Àngel es trobava a la favela de Rochina és molt senzilla... Vivia allà, ocupava una de les xaboles que componien aquell terreny de Rio de Janeiro.

La raó per la qual Miguel Àngel es trobava davant l'església Tabernaculo da Restauração a les tres de la matinada, es devia al fet que Gonzalo, un policia que tenia per decret ètic, moral i professional, protegir la gent, l'havia tret del llit, no per felicitar-lo, sinó amb l'objectiu de rebre la dosi de cocaïna diària que ''Santa Claus'' el narcotraficant que l'untava setmanalment, li havia proposat com a part del tracte.

- On tens el paquet?

En Miguel Àngel pensava en el temps passat, en com Santa Claus havia picat a la seva porta, i l'havia proporcionat il·lusions que només un infant com ell, era capaç de creure's...

Ara ja no importava res, tot havia acabat...

- On està? Òstia puta!

Va dir Gonzalo traient la pistola i apuntant-lo...

En Miguel Àngel es va ficar la mà a la butxaca, i va allargar-li un petit paquet de pols blanc al sergent.

- T'ha costat, collons...

El sergent va obrir ansiós el paquet, i sense contemplacions va esnifar l'interior d'aquest...

Una ganyota d'incredulitat es va dibuixar al rostre del defensor de la llei...
Va provar la pols blanca, i contrariat es va dirigir a Miguel Àngel.

- Això és sucre.

El somriure del Miguel Àngel es va barrejar amb la sang resseca dels seus llavis...