Contes del Raval: Nit de difunts.

"En la noche de los finados, corren los muertos por los tejados"
Aquesta, sense cap mena de dubte, era la frase que més s'escoltava entre els carrers de la part baixa de la ciutat, la nit de tots sants...

Les vídues visitaven els seus marits difunts al cementiri de Montjuïc, mentre els tuberculosos miraven al sostre intentant trobar l'entrada al cel.

Aquella nit hi hauria moviment al carrer, els joves despreocupats del carrer Notariat reien de les tradicions prenent una cervesa, i buscant un divertiment que els fes oblidar les penúries d'una època tumultuosa.

-Heu escoltat el cas de la noia?
-Es deia Novile, l'han mort davant de l'església...
-Ja no arribarà a la missa de dotze.

Deien mentre reien...

-Qui creieu que ha sigut?
-Un boig...
-Els bojos no tallen colls.

Va dir una veu entrant a l'establiment...

-Bona nit, senyora Manlleu.

-Un got de llet.
-No prefereix una cervesa?
-És nit de difunts, hem de beure en honor als nostres morts... El meu fill no bevia whisky...

Tot el bar va emmudir...

-Qui creu que ha mort la noia, senyora Manlleu?

La senyora Manlleu es va tapar la boca, amagant una tus entre les mirades expectants.

-Una noia morta davant d'una església... L'Abadessa... La història es torna a repetir... El compte ha tornat.
-El compte Arnau? Això és una bestiesa!

Va dir un jove entre somriures.

La senyora Manlleu el va mirar, i el jove va baixar la mirada, avergonyit.

-En dies com avui, els records ens visiten, mirem-nos al mirall aquesta nit, amics i amigues, i serà millor que no sortim de casa si no ens agrada el nostre reflex...

El soroll d'una flauta es va sentir des de l'exterior del bar...

La senyora Manlleu es va acabar el seu got de llet d'un glop, i somrient, va dir a tots els presents...

He de marxar... Bona nit.

L'Ana Manlleu va sortir de l'establiment, i es va perdre entre la boira del carrer, seguida de la melodia.

-Qui era el compte?

Va dir la Marieta des de la barra?

-No saps la història, filla?

Va dir el pare de la Marieta a la seva filla.

-No pare...
-Fa anys, un compte va ser condemnat eternament a cavalcar a causa dels seus pecats.
-Ximpleries...

Va continuar dient el jove mentre bevia un got de conyac...

La nit es va fer més fosca, i els clients van anar sortint a poc a poc del local, mentre l'amo de l'establiment recollia les taules...

-Posem un altre got de conyac, Marieta.

Va dir-li el jove ebri a la nena.

-Hem tancat, torni demà.

-Vull aquest got ara, no demà Posem el meu got, collons!

Un soroll des de la porta va fer que els nostres personatges se sobresaltessin.

Una figura esvelta es posicionava des de l'entrada.

-Podria prendre un got d'aigua-mel?
-Diuen que tanquen!

Va dir el jove, ebri.

-Buscaré un altre establiment llavors...
- Passi... Encara he de netejar la cuina, poden fer temps.

L'home agraït va entrar a l'interior de l'establiment acompanyat d'un bull terrier negre... Tan fosc com les robes que portava el seu amo.

El taverner va servir-li el got d'aigua-mel...

-No prefereix un got de conyac?
Va dir-li el jove, malcarat.

-És dia de difunts... La meva enamorada bevia aigua-mel...
-Enamorada... Je... jo he tingut més d'una enamorada...

El jove va mirar a la nena, i li va somriure...

-Totes les dones són iguals... no creu? Com era la seva?
-Si em torna a dirigir la paraula, li puc assegurar que li faré saber com era...

Va dir l'home amb veu greu...

El jove va somriure...

-Veig que no té una bona nit, company...

El bull terrier va començar a incomodar-se...

-Tranquil, Dip.
-És un gos increïble...
-Ja ho pot ben dir.

Va dir l'home sarcàstic.

-Com li deia, segurament la seva enamorada, era com una de les tantes dones que he conegut... Amb la ment buida, i les cames obertes...

Va dir el jove rient, seguit de l'intent d'articular paraula a conseqüència de la mà de l'home, que estrenyia el seu coll amb força...

La Marieta es va espantar en observar l'escena, i un sentiment de nerviosisme va recórrer el seu ésser... El mateix sentiment que el gos manifestava a través dels seus grunyits.

L'home va mirar a la Marieta, i va somriure... Tot seguit, va deixar d'estrènyer el coll del jove, i el va mirar als ulls...

-És hora de marxar a casa jove... La nit és massa fosca per a enfosquir-la més...

El jove, com guiat per un pendulo ritualitzat, es va dirigir a la porta, sortint de l'establiment.

El gos va llepar la Marieta, afectuós...

-És molt bo, no t'espantis.
-Sembla trist...
-No li agraden gens les nits com aquesta... Massa soroll al carrer...

L'home va acabar la copa, i va aclucar l'ull a la nena mentre es dirigia a la sortida.

-Qui és vostè?

Li va dir la Marieta intrigada.

L'home somrient es va girar, just abans de desaparèixer en la nit, i li va dir...

-Només un reflex, bufona.

La Marieta va somriure mentre acabava de tancar el bar buit.