Cercador
La Nua
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La Nua és una dona estranya i estrambòtica, abillada amb faldilles llargues de colors que ningú sap d'on pot haver tret, amb unes eternes xiruques més que gastades i caminaire de camins. La Nua té una edat indefinida. Segurament és jove, però alguna cosa la fa vella. I bella.
Cada matí, faci el temps que faci, la veuen passar. Saluda tothom i tothom identifica en aquella veu una alegria mutilada i manifestada amb un somriure sincer amb un deix de tristesa pregona.
La veuen surtir del poble, travessar els camps i avançar cap el mar, cap a la desembocadura unió de riu i mar, mar i riu, si les pluges han estat abundoses a la muntanya i a la plana o per ser època de desglaç.
Camina, certs dies de tardor i primavera, sobretot, com una ànima en pena, les xiruques volant o arrossegant-se.
Vol estar sola i en contacte amb la natura, la mare, la vida.
Vol sentir la pluja amarant-li tot el cos i quedar xopa, vol alenar la brisa del mar, vol cridar perquè encara no hi ha ningú, vol llençar sorra enlaire sense tancar els ulls.
No vol oblidar. Mai no vol oblidar. Vol retenir el record el més vívid possible, no vol que se li escapi, s'hi arrapa fins a les entranyes.
La Nua arriba a un rierol nítid que sembla una criatura que juga riallera en un fluir constant. La transparència de l'aigua li ofereix la visió de peixets innocents, de curioses larves als marges, d'herbes de ribera. Algun ànec se la mira fent una ronda elegant.
Descalça, el tacte de l'aigua mai li és indiferent. Esquitxa enllà i corre i giravolta i una granota salta. Les canyes es vinclen i el vent vol pentinar els cabells llargs i enrinxolats de la Nua (si es pogués veure li agradaria).
Passa una papallona blanca. Passa una libèl.lula blava. Se sent l'olor dels camps de cebes i àpits.
La Nua de cop esclata en sanglots, sanglots esperats imparables. La Nua al rierol i el regalar de llàgrimes salades en aigua dolça.
Es desvesteix i es passa una mà pel ventre amb lentitud i després es passa les mans pels pits i plora, plora i plora. El bebè només va viure tres mesos. Reté els moviments del fetus durant l'embaràs, que a vegades fins i tot la marejaven. Reté la sensació intensa i dolorosament càlida de la puja de la llet, dels pits crescuts i plens d'aliment pel nadó.
La Nua s'abraça els braços i el gronxa.
Cada matí, faci el temps que faci, la veuen passar. Saluda tothom i tothom identifica en aquella veu una alegria mutilada i manifestada amb un somriure sincer amb un deix de tristesa pregona.
La veuen surtir del poble, travessar els camps i avançar cap el mar, cap a la desembocadura unió de riu i mar, mar i riu, si les pluges han estat abundoses a la muntanya i a la plana o per ser època de desglaç.
Camina, certs dies de tardor i primavera, sobretot, com una ànima en pena, les xiruques volant o arrossegant-se.
Vol estar sola i en contacte amb la natura, la mare, la vida.
Vol sentir la pluja amarant-li tot el cos i quedar xopa, vol alenar la brisa del mar, vol cridar perquè encara no hi ha ningú, vol llençar sorra enlaire sense tancar els ulls.
No vol oblidar. Mai no vol oblidar. Vol retenir el record el més vívid possible, no vol que se li escapi, s'hi arrapa fins a les entranyes.
La Nua arriba a un rierol nítid que sembla una criatura que juga riallera en un fluir constant. La transparència de l'aigua li ofereix la visió de peixets innocents, de curioses larves als marges, d'herbes de ribera. Algun ànec se la mira fent una ronda elegant.
Descalça, el tacte de l'aigua mai li és indiferent. Esquitxa enllà i corre i giravolta i una granota salta. Les canyes es vinclen i el vent vol pentinar els cabells llargs i enrinxolats de la Nua (si es pogués veure li agradaria).
Passa una papallona blanca. Passa una libèl.lula blava. Se sent l'olor dels camps de cebes i àpits.
La Nua de cop esclata en sanglots, sanglots esperats imparables. La Nua al rierol i el regalar de llàgrimes salades en aigua dolça.
Es desvesteix i es passa una mà pel ventre amb lentitud i després es passa les mans pels pits i plora, plora i plora. El bebè només va viure tres mesos. Reté els moviments del fetus durant l'embaràs, que a vegades fins i tot la marejaven. Reté la sensació intensa i dolorosament càlida de la puja de la llet, dels pits crescuts i plens d'aliment pel nadó.
La Nua s'abraça els braços i el gronxa.
Comentaris
-
M'ha entendrit[Ofensiu]Helena Sauras Matheu | 15-04-2012 | Valoració: 8
Bon text i m'ha entendrit sobretot el final.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
439836 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com