La nit

L'home surt de la discoteca a les dues i trenta-cinc minuts de la matinada. Està cansat, li fan mal els peus d'estar dret després de dues hores i mitja intentant moure's entre la munió de gent que fent-li empentes feia veure que ballava. El cap li roda lleugerament a causa de l'alcohol que per força ha hagut d'ingerir. Solament mitja cervesa, però suficient com per notar com aquella substància vol dominar-lo. També sent dins el cap batecs que no provenen del cor, sinó de les orelles, que adolorides es vengen del turment que han estat sotmeses.
Deixa els amics darrere i sent que li diuen que és molt d'hora, que la nit acaba de començar. Ell no ho veu així. Mira el rellotge. Pensa que encara té una hora de camí fins al seu llit i que vol estar ja estirat en ell. Els amics se'n tornen dins el local. L'home els mira i sent pena per ells. No es torna a girar mentre va cap el seu cotxe.
Va sentint com "la música", si és que es pot dir d'aquesta manera a un ritme repetitiu sense cap mena de melodia, va quedant enrere. Sent alleujament. Està fart d'aquell soroll que no diu res, que només es limita a repetir sons que en altres músiques sols serveixen d'acompanyament a la melodia principal. Sense qualitat, sense sentiment, sense expressar res de res, ni tan sols amb lletra per cantar.
Puja al cotxe i es queda assegut davant al volant pensant. Pensa i es pregunta com pot ser que allò ho defineixen com a diversió, quan ell s'ha avorrit tant. Com pot ser que allò sigui la cosa que se suposa que una persona de la seva edat, un dissabte a la nit, ha de fer. Com pot ser que per relacionar-se amb la gent s'hagi de fer allò.
Hi reflexiona. Comprèn que hi hagi gent que li agradi moure's per la nit. Comprèn que algú li pugui agradar la música i fins i tot pot arribar a comprendre que a algú li diverteixi tot allò. Però no entén per què si el dissabte i el diumenge són dies festius i la majoria de gent no té gaires coses a fer, s'hagi de quedar a les dotze de la matinada. No entén per què la gent es reuneix en un local on hi ha molta gent, on hi ha una música que, a part d'estar massa forta fent impossible una conversa normal, a la majoria de gent no li agrada. I sobretot no pot entendre que per divertir-se s'hagi de beure alcohol sense parar fins arribar a un estat d'embriaguesa tal que un mateix no pot controlar el que es fa.
Continua assegut i indignat. Arriba a la conclusió que la gent hi va per trobar parella o simplement per la possibilitat de sexe. Que simplement és possibilitat. Això fa que ho trobi encara més trist i patètic. Pensa en que l'evolució de l'home no ha servit per res. Durant la prehistòria es reunia la gent a les coves per la nit, fumaven herbes al·lucinògenes i ballaven al voltant del foc al ritme dels timbals. Actualment la gent segueix reunint-se a locals que imiten coves, segueix prenent substàncies al·lucinògenes i ballen al ritme d'uns sons que imiten a timbals. Sols han canviat els mitjans. Dubta que els prehistòrics fessin aquell ritual cada setmana i entén que per ells pogués ser una de les poques diversions que es podien permetre.
Engega el cotxe. Continuen els batecs a dins el seu cap i ara se li ha unit un agut xiulet molt molest. Tem que pot haver perdut oïda i s'odia per haver tirat aquest be tant preuat en una cosa tant poc valuosa i amés a desgana.
Se sent estrany, ningú més que ell està pels carrers. Però no se sent estrany perquè sigui tard sinó perquè és massa d'hora. La gent de la seva edat no anirà a dormir fins quatre o cinc hores més tard. És conscient que n'hi ha molt més com ell que no es volen rebel·lar pel sol fet de ser "normals". S'adona que els seus "amics" el miraran d'una altra manera, que segurament l'apartaran pel sol fet de no voler seguir la comèdia. Es resigna, no vol pertànyer a una societat on beure, drogar-se i fumar siguin les coses més habituals i que amés donin categoria. No vol ser d'un món on anar a dormir tard i recordar velles malifetes sigui ben vist. Es nega a ser part d'un col·lectiu que pressiona per fer el que la majoria fan.
Hi pensa mentre condueix per la ciutat desèrtica. A les converses habituals la persona que surt fins més tard, que dorm menys hores o que beu més litres d'alcohol és la més popular. O millor dit: la persona que torna a casa quan està cansat (no esgotat), que dorm durant la nit i viu durant el dia i no consumeix ni alcohol ni drogues és una persona estranya i sovint apartada. Com ha arribat aquesta societat a elogiar la degradació? Quan ha deixat de voler ser part del seu entorn per voler ser allò que no és? Quan ha oblidat que la raó serveix per alguna cosa més?

Arriba per fi a casa amb la sensació d'haver malgastat quatre hores de la seva vida, i no només d'haver perdut el temps, sinó d'haver perdut quelcom més. D'haver perdut confiança amb la gent que es creia propera, d'haver perdut hores de son ja irrecuperables, d'haver perdut el diumenge al matí, la sortida de sol. D'haver perdut salut i oïda. D'haver perdut les ganes de ser normal.
Estirat al llit i rendit per la son i amb el cap encara bategant el seu cervell fa l'últim intent de reflexió. Després d'haver provat tres cops d'integrar-se a la societat, als dissabtes a la nit ja sap que ell serà un ser anormal. No hi tornarà, almenys per voluntat pròpia. No tornarà a perdre tot el que ha perdut aquesta nit. Es compadeix dels demés i va a dormir alegre sentint-se millor que ells.