Dret darrera la porta

Mira pel petit forat del pany de la porta neguitejat perquè ningú el descobreixi. Va fent cops d'ulls pel seu voltant com el que està fent alguna cosa mal feta. L'home està inquiet, no es troba en una situació nova per ell però tot i així té els nervis a flor de pell. Torna a mirar pel pany i continua sense veure-hi res que l'interessi. Només veu un rebedor antic amb uns mobles de fusta bernissats de marró fosc. Res més. Ja fa més de mitja hora que està allí i encara no ha aconseguit res del que havia de fer. Una punxada a la ronyonada l'avisa que la posició que ha adoptat comença a afectar-li l'esquena, però ha d'estar alerta i decideix continuar-hi.
Es desconcentra, li comencen a passar pel cap coses que no tenen res a veure amb el seu objectiu. Pensa amb la nit passada, que s'ho havia passat be. Pensa en que ha de tornar a trucar aquella noia, amb què li haurà de dir per tornar a sortir amb ella. Pensa en el sopar i nota que la panxa li rondina. Té gana, fa més de tres hores que no menja res i la última cosa que havia ingerit havia estat un cafè acompanyat per dues galetes de xocolata.
De cop tota l'atenció torna a la vista. Li ha semblat veure un moviment a l'altre costat de la porta. S'hi fixa amb més atenció però no veu res. Es penedeix en no haver estat atent. Comença a fer cavil·lacions, comença a pensar que se l'hi ha passat l'oportunitat, que l'han descobert. Fa l'orella fina per si sent algun soroll diferent els que hi havia moments abans, els sent, però no pot assegurar d'on venen. Torna a tenir tot l'atenció al seu objectiu.
Una altra punxada a l'esquena. Fa una hora que està dret i els peus també comencen a queixar-se. Li fan mal les plantes i a sota els dits. Es penedeix a no haver agafat unes sabates més còmodes. Quan al matí havia triat les sabates no havia pensat que s'hauria de passar tanta estona dret, amb aquella posició tant dolenta. Havia agafat les sabates de pell negre que havia comprat a una botiga de productes de luxe i que li havien costat tants diners. "No sempre el que més costa és el més bo" es diu.
Continua amb la vista fixa al pany de la porta, mig ajupit, esperant.

No gosa ni moure les pestanyes. Els músculs se li estan engarrotant i el cervell amb un afany impertorbable ordena a la voluntat moviment. La voluntat és ferma i la reforça la por. Fa mitja hora que està dreta darrera la porta.
Quan es disposava a sortir per anar a dinar al restaurant de la cantonada del bloc de pisos on vivia, una intuïció li havia travessat el cervell. Havia mirat per la mireta de la porta i havia vist com un home vestit de fosc i amb unes sabates negre s'acostava cap a la seva porta molt decidit. Espantada havia deixat de mirar per la mireta i s'havia quedat quieta, ven a prop de la porta però sense tocar-la. Notava com l'home s'acostava i es parava just davant. Sentia la seva respiració a darrera el seu clatell, només la fusta evitava que l'alè humit mullés la seva pell. Va sentir que s'ajupia i va saber que mirava pel pany. L'estava buscant i es quedaria allà esperant que es mogués per actuar.
Dubta i vol prendre una decisió. El cos li comença a fer molt mal i la voluntat comença a afluixar. Però sap que si fa el més petit moviment, si fa el més petit soroll, l'home sabrà que ella es troba allà i no dubtarà ni un moment a actuar.
La cama dreta se li adorm. Primer és un formigueig al peu que s'estén per tota la cama. Després passa a ser un dolor intens, per acabar no sentint el membre. Repenja tot el seu pes a la cama esquerra però sap que aquesta patirà la mateixa fi. Comença a respirar més fort. Té por que l'home senti la respiració, però no ho pot evitar. Finalment la cama esquerra se li adorm.
Es desploma de cul a terra. No fa soroll però durant la caiguda a passat la mà per davant del pany de la porta. Amb el cor en un puny espera la reacció, però aquesta no arriba, només sent sons lleus a l'altre cantó de la porta. L'home l'ha vist, però no ha reaccionat.
Confosa segueix sense fer soroll darrera la porta, asseguda i esperant.


Es planteja a marxar. Fa una hora i mitja que està allà dret. L'esquena el mata, creu que tindrà dolor durant setmanes. S'ha pres la llibertat d'aixecar-se un parell de cops però després, quan ha hagut de tornar a la posició, encara ha sigut pitjor.
Mou els peus per evitar que se li adormin. Fa soroll però li és igual "de fet no hi ha ningú aquí" es diu. Però segueix atent, encara que cada cop menys. La voluntat ha flaquejat, ja fa estona que maleeix a qui l'ha enviat allà. Es convenç que no hi ha ningú i que està fent el "tonto" allà dret.
La voluntat flaqueja i comença a cavil·lar mil excuses per marxar i acabar per fi aquell turment. Té tot el cos adolorit. No és només l'esquena i els peus que li fan mal. Les cames, el clatell, els ronyons i fins i tot ara li comença a picar la maleïda migranya. Està decidit, cinc minuts més i marxa.
Mira el rellotge. Han passat deu minuts des que ha decidit que marxaria. Fent un últim cop d'ull pel pany s'aixeca, estira els músculs i amb un pas molt lent s'encamina cap al carrer.

Ja no pot més, els nervis l'estan matant. S'ha plantejat en més d'una ocasió llençar-ho tot per la borda i abandonar. No pot aguantar aquest estat de nervis. Ha pensat en arrencar a córrer fins al passadís confiant que la sort li serà del seu favor. Però la por l'ha bloquejat i no és capaç de pensar amb coherència.
Sent que a l'altra costat de la porta l'home es mou. Sent que uns passos s'allunyen de mica en mica. De cop i volta l'eufòria s'apodera d'ella. Una eufòria barrejada amb relaxació. Veu com tot el seu patiment ha donat resultat i no ha estat en va. S'atreveix a mirar per la mireta de la porta. Veu com afectivament l'home marxa.
Cansada i abatuda com si hagués corregut una marató torna a asseure's al costat la porta i hi repenja tot el cos com si els tendons haguessin deixat de treballar. Amb un so sec el cap pica amb la fusta de la porta.

Sent el soroll. El cervell se li posa en marxa tant ràpidament que no se n'adona del que fa fins que ja ho ha fet.
Veu a la seva mà la pistola fumejant i a la porta un nou forat a l'altura del pany.