Somnis perduts

No tinc ganes de res, ni de parlar amb ningú. Falten noranta minuts per plegar de treballar i marxar cap a casa.

M'aixeco de cop i volta de la cadira. Sense dir ni un sol mot surto de la porta. No apago l'ordinador ni fitxo per marxar. Simplement marxo perquè és el que vull fer. No m'importen les conseqüències, sols materialitzar el meu desig.
Agafo el telèfon mòbil i faig una sola trucada, l'última. Truco a me mare i li explico el que faré o almenys el que ara per ara pretenc fer. Em suplica, es posa a plorar però no em fa canviar d'opinió. Per un cop faré el que jo vull fer. Quan m'acomiado llenço el mòbil ben lluny.
Condueixo lentament cap a la gran ciutat. Contemplo cada racó per últim cop i m'alegra no haver de veure-ho mai més. Em sento aliè a tots els altres conductors, però serà la meva última vegada.
Arribo al meu primer destí. A la meva primera prova. A la primera cruïlla de camins. Pico el timbre i em contesta una veu alegre. Quan la veig el cor se'm dispara i les paraules se'm tornen covardes. Però avui és el primer dia de la meva vida i sóc valent. Li dic el que pretenc fer. Em mira estranyada i amb cara incrèdula, es pensa que és un més dels meus somnis, i això que encara no l'hi he dit el més important.
M'armo de valor i li confesso tots els sentiment que no havia gosat a dir-li mai. Li dic que aquell viatge el vull fer amb ella i ella em respon amb obligacions i deures. Potser és la meva mirada o el meu silenci, però al seu rostre es veu el dubte.
Ens quedem quiets mirant-nos. Em sento alliberat. Ja no depèn de mi. El seu rostre és un mar de sentiments canviants. Té por, però no sé de què. Pot ser de mi o pot ser de trancar amb tot. Se'n va cap a dins el pis i em deixa sol al portal, però no tanca la porta.
La trobo asseguda al sofà i em comença a parlar de les coses que ha de fer i de les que vol fer. Jo l'escolto; en cap d'elles hi surto i em disposo a marxar. Quan estic a la porta sento que em crida i que ve corrents, em diu que no marxi. Tota la decepció desapareix i l'eufòria em va atansar-me a ella i fer-li un petó tímid als llavis. Me'l torna.
Més feliç que mai, agafem el cotxe i marxem a tota velocitat de la ciutat. No calen paraules, el que farem és el que sempre hem volgut fer i mai ens hem atrevit. Conduïm cap al nord fins a no veure res més al nostre voltant que boscos i muntanyes. I ens endinsem dins el bosc i gaudim de la nostra companyia. Fem l'amor, cantem, cridem, ballem, caminem, ens perdem, dormim i mengem. Fem tot allò que ens ve de gust sense preguntar a ningú ni témer per res. Vivim tal i com som, i el que som ho vivim.

Miro el rellotge i ja és l'hora de plegar. Apago l'ordinador, fitxo i marxo cap a casa.